Decidir

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l’hem fet tantes vegades
que ja ningú no se’n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Miquel Martí i Pol

Un cop

Dret al mig del carrer, les cames lleugerament separades, l’esquena arquejada, els braços en creu, les mans obertes, els palmells amunt, els dits relaxats, el cap enlaire i els ulls tancats. Homes i dones passen pel costat, alguns a tocar, altres enllà, amunt i avall, sense aturar-se, sense parar. Converses passatgeres, paraules que abans d’arribar ja es fonen, llengües diferents, trepig i passes, crits de canalla, el vent, sobretot el vent i el murmuri de la gent.

Cops. De cop cops ben forts, secs i sords i algun que trona amb un ressò de por. Són les portes del voltant que una rere l’altra, de pressa i com un terrabastall es van totes tancant, fins que no en queda cap ni mig oberta, fins que tot és segellat. L’entorn roman ara en silenci. El silenci de la pau, potser el silenci de la mort. Ja no hi ha moviment, ni converses, ni passes, ni canalla, ni gent. Només vent.

Poc a poc la respiració s’alenteix, profunda i pausada s’obre al pas purificador de l’aire, que omple els pulmons amb lenta progressió, neteja el cos amb serenor i acaricia l’ànima amb calma.

Llum

Et dic que és només en la caverna on t’intueixo i on amb angoixa i por percebo tot allò que tu ets. Res és real, fins el sentiment és ombra. Tot és va reflex i tot inútil percepció, que com l’aigua que se’ns escola entre els dits fon tota possibilitat i esdevé magna frustració per pura incapacitat d’aturar, d’emmarcar i de posseir la realitat. Presoners de la foscor encadenats a la roca de la ignomínia. Però ahir vas obrir els ulls i em vas mirar, i jo no sabia que la teva llum expulsaria la foscor i fondria l’ombra. Font de vida vas ser aquí per una vegada i vas omplir l’espai i el vas buidar de buidor. Ahir vam viure i en aquesta vida vam saber per un instant qui érem i cap a on calia anar. Quan vas tancar els ulls ens vam quedar sols, aclaparats i altra cop lligats, objectes i involuntaris subjectes de l’abjecte joc de les ombres. Però malgrat tot ara sabem que hi ets i ara sabem que només ens cal esperar.

Entre gotes de pluja

Diumenge llarg de pluja eterna. Cau aigua tot el dia i sembla que el cel no pugui parar de rajar. Amb tot cal sortir i respirar una mica, l’ambient a la cova és sufocant. Aprofito el que sembla un curt armistici i em poso a caminar. A la vora del llac una aigua en pau es mostra clara, transparent i nítida quan fa tot just uns instants era camp de batalla del temporal. Ara sembla que podria tocar el fons sense ni tan sols mullar-me. Els fils de boira que s’entortolliguen entre els arbres baixen pels vessants de les muntanyes gegants i adverteixen de que la treva declarada durarà un instant. Si bé és cert que el cel s’ha aclarit en un moment, l’horitzó encara és ben fosc i la nuvolada avança de pressa.

La natura no es cansa mai, en revolta permanent és sempre present, i tu, que tampoc no et canses ni reposes mai, em deies ahir que has arribat on volies per voluntat pròpia seguint un vell camí que t’havia mostrat el vent. Somric, i davant del meu somriure em confirmes que la teva voluntat t’enganyava i que potser no existeix la voluntat. T’ha portat on tu ni volies ni pensaves mai arribar. No, no entenguis en la meva mirada un gest d’arrogància o de reprovació, és només una mostra de complicitat en l’adversitat, en la contradicció, en la teva humanitat. Però tots dos sabem que has traït l’ànima com tots dos sabem que la traïm cada matí. Potser un dia voldrem recuperar-la, però aquest dia no serà avui, perquè el cel s’ha tapat una altra vegada, perquè torna a fer fresca i perquè comença a plovisquejar.

Saltar a la vida

Si fossis una gota fina i ben petita d’aigua que es llencés inconscient a navegar, baixaries de pressa i a batzegades enduta pel corrent imparable d’un riu esvalotat. Cavalcant al seu llom et conduiria entre boscos salvatges cap a paratges inimaginables. De lluny admiraries amb comoditat la bellesa del paisatge, i des del punt més alt de les muntanyes blanques fins a l’arena daurada de les platges et deixaries emportar indiferent amb la levitat i la lleugeresa del que sap que tot transcorre i res roman. Enduta per l’aigua brava sentiries absorta les carícies dels mil pètals de les flors que es banyen porugues just a la vora del riu, i mentre el vibrar intens de les fulles dels pollancres et saludaria amb noblesa a cada revolt, el desmai de les llargues branques dels salzes reverenciaria el teu viatge. Ara visitaries prats, ara pobles, ciutats, boscatges i llacs. Avall per una llera segura i ben marcada, solcada per segles de corrents constants, saltaries marges i cascades sempre obligada a davallar. I avall, avall a cada moment més lentament, ara transportada per amplis meandres i entre mil sedimentacions, faries poc a poc cap a la immensa massa d’aigua salada del mar.

De principi a fi i només per un camí.

Però jo et dic que no és pas per art de màgia que baixem com l’aigua sinó per l’estrebada abjecta de la gravetat. L’obligatorietat de la necessitat en un camí de comodíssima intranquil·litat. Quantes vegades no has sentit el crit de la voluntat que et comminava a abandonar el riu, a arrapar-te a aquella branca que fregava l’aigua, a patir la contradicció, la inconsistència, la inseguretat i el vertigen de la llibertat! L’esperança de l’alternança. I és de veritat que et dic, no has pensat per un moment en fer un salt impertinent, fugir del corrent i marcar tu cada passa?

Ara

Un moment infinitament petit és el que tenim a cada instant de vida. Això i res més. Demà viurem les conseqüències de les causes o qui sap si tal vegada l’última conseqüència de la darrera causa. Els moments no existeixen si no es constitueixen en infinita corrua d’instants, i em pregunto si hem arribat a aquest instant guiant els passos de la nostra llibertat o si és la necessitat la que guia sempre els passos de la nostra vida. Sí, ja ho sé, no ens posarem mai d’acord, tu i jo i un en els dos. Però som on som, ara i ara i ara i ara, i és en aquest ara que cal sentir la vida.

Mira la pluja com cau amb força i com espetega potent la gotellada. El rugit del tro ens reclama. Enlluernador, l’instant de foc del llamp ens reivindica. En aquest ara l’aigua fresca i transparent ens esquitxa els braços i ens refresca un cos que ofegat de xafogor vol fruir la vida. En aquest ara flairem l’olor humit de la terra, l’inspirem ben fort i volem sentir-la i ser-ne part. Gaudim doncs en aquest ara d’aquest efímer i últim plaer, fem-lo del tot nostre i per fi guardem-lo, perquè tot just ara, en aquest ara, en comença a començar un altre.

Per primera vegada

Si t’asseguessis aquí a la vora t’explicaria tot el que veig i et diria tal com em sento i si t’estiguessis una mica aquí al meu costat et contaria contes i et cantaria cançons dolces. Si un dia d’aquests passessis per casa et mostraria tot el món des del meu balcó, i si volguessis quedar-te una estona més, fins passades les dotze, sentiries com mentre la nit calla els roures del jardí xiuxiuegen el teu nom. Ells, que et coneixen bé, et demanarien que et quedessis i que no marxessis mai. Per això, pels arbres i per les nits blanques cal que t’acostis, que vinguis i que reposis una mica al meu costat. Per una vegada i qui sap si per primera vegada.

La mina

Vivia en el camí que porta a la vall, a la vora del riu, en una caseta de fusta vella i corcada on cada matinada el despertava el soroll dels passos forts dels homes que anaven cap a la mina. La mare el llevava ben d’hora i amb un tros de pa a la mà se l’enduia amb les seves tres germanes cap a la filadora. Envoltat de dones sentia els comentaris dels accidents i escoltava atemorit les notícies de les desgràcies, de les explosions de gas, dels esfondraments, dels ferits i dels joves enterrats en vida. Escoltant-les va decidir que ell mai hi aniria a treballar a la mina, perquè la mina era un forat brut i negre que engolia la vida i només tornava morts i ànimes afligides.

Feia poc que el seu pare li havia dit que ja s’estava fent gran, i que els nens quan es fan grans van a treballar a la mina, i ell sabia que aviat seria gran i que quan fos gran marxaria.

El roure

Avui he entès el roure mil•lenari. Sempre em deia que vivia de les arrels i que era per les arrels que s’havia fet tan robust i fort. Ben dobles, profundes, esteses i allargades, xuclava vida de la terra i la tornava en forma de bellesa i resplendor. Des del primer dia li havia vist una gràcia infinita. Un tronc ample, resistent i compacte aguantava les mil branques que li naixien arreu i que estirades progressaven imparables allargant-se com si volguessin abraçar el món. Sofria despullat però impertèrrit els freds hiverns de la collada i mostrava el seu encís cada estiu prenent forma excelsa de verdor desordenada. Era bell i era profund. S’agafava ferm i mostrant l’orgull de la seva presència aguantava indiferent cada febrerada. Imponent.

Avui he vist que és pels fruits, per les fulles, per les branques, pel tronc i per les arrels que els arbres aguanten. Que és per tot això pel que no se’ls endú l’aire. Per les seves arrels s’afermen i per la seva bellesa romanen.

Un passeig

Tombant a mà esquerra baixo pel primer carrer que s’endinsa a la ciutat vella, empedrat com els carrers d’abans, amb llambordes fosques de granit irregularment rectangulars, que col·locades simètricament l’una al costat de l’altre es troben totes tan ben posades com tot en aquest país. A la dreta la biblioteca central, a l’esquerra les primeres cases antigues, deuen tenir més de cinc-cents anys, una llibreria d’antic, la primera galeria d’art i un petit restaurant de menjar tradicional.

Avui fa sol, molt de sol, i una cambrera jove de cabells rossos para les poques taules de la placeta, totes a la dreta d’una font d’aigua immaculada, amb cura però amb pressa. És bonica. Somriu, com el senyor amb la pell torrada que m’acabo de creuar baixant i que tenia un cert aire mediterrani. Dues noies joves, deuen tenir uns vint anys, seuen en un banc de fusta ignorant que des de ben amunt els plàtans se les miren amb tendresa i les protegeixen amb les seves fulles palmades del bat de sol. Estudien com gairebé tothom en aquesta zona, en aquesta hora, en aquesta època de l’any, i jo m’endinso a la biblioteca on joves de màniga curta seuen amb el cap cot, gairebé immòbils, amb expressió concentrada, coberts de papers fins dalt i envoltats de llibres mentre tot segueix igual.