Emergint del no res ara fa moltes llunes has avançat sempre entre dubtes i preguntes. Per què t’ha calgut sempre caminar en l’obscuritat? Què t’impedia lliurement manifestar-te? Potser cal primer caure i patollar en el fang per poder demà volar com l’àliga. Et deia fa ben poc que avui era el dia de l’oblit de l’ahir i de l’afirmació de l’ara i tu no em contestaves, et recordava que el moment era el present com el present és sempre el moment de la gran dansa i tu t’amagaves, i avui et dic que ja no importa si hores d’ara la sentència ha estat dictada o si la moneda giravolta perpètuament en l’aire.

Hauríeu de veure això! Assegut a la falda de la muntanya, envoltat d’una frescor que encara no tremola i on boirines esfilagarsades que s’escolen entre els arbres fan sentir la humitat a la pell com un polsim de pluja arrossegat per un ventet fi, veig com la natura es transforma i com els faigs i els roures muten tots els seus colors. Hauríeu de presenciar i sentir aquest espectacle! Només cal seure, aixecar els ulls i observar el que es belluga a quatre passes per gaudir de tan embriagadora representació. El bosc és una selva caòtica de fulles que penjades a les branques, plovent dels arbres, arremolinades al vent o desplegant una catifa flonja omplen un quadre de realitat i el taquen d’ocres, daurats i grocs torrats, de porpres, carmesins, de vermells de foc i marrons de terra compartint tots ells la seva barreja amb l’encara lluminosa presència de tot un mar de verd ben viu. Amunt, el blau intens, pur d’un cel inabastable que mostra ufanós la seva essència immutable; al davant, la llum d’un camí dret recobert de fulles adormides i protegit per les reverències que ens fan les branques encara vestides dels arbres, i del fons del camí el sublim cant d’una sirena inevitable que per no estar lligat al pal major de la barca m’arrossega embriac, indefens i mal·leable i em deixa sense sentit.

Ahir a la nit vaig tornar a somiar en tu. Recordo com les puntes del teu cabell castany i llis, fi i deixat anar, t’acariciaven imperceptiblement les espatlles, mentre un petit floquet juganer se’t caragolava davant dels ulls acaronant-te entremaliat la galta, que per molt que amb la mà te’l volguessis espolsar ell insistentment basculava i tornava. El collaret de perles que et rodejava el coll ennoblia encara més la teva mirada. Em somreies amb els llavis encesos, amb uns ulls grans, bruns i foscos, il·luminats com els d’una gran nit negra de lluna clara, ulls propis de princesa mediterrània. Els moviments delicats, l’expressió tímida i amable, l’elegant vestit de nit negre fibril·lat de seda salvatge, els braços nuus i la maneta blanca.

Sèiem a la taula del fons l’un davant de l’altre i jo no podia deixar de contemplar la dolçor de la teva cara i just quan començava a allargar el braç per acariciar la pell fina de la teva mà reposada et vas quedar inerta i petrificada. Primer va ser aquella mà, ara gelada, la que va començar a esvair-se en l’aire i amb ella el braç sencer i rere el braç el teu cos preciós, el nasset rodó i els teus ulls de fada.

Vaig romandre potser cinc minuts observant amb tristesa aquell seient buit que desafiant se’m mostrava allà al davant, i poc a poc amb tranquil·litat resignada vaig aixecar-me i vaig posar-me l’americana. Abans però de sortir al fred del carrer vaig voler girar-me una darrera vegada, potser va ser només un reflex inconscient o l’acció impulsada per una vana esperança. Vaig somriure amb desgana contemplant aquella imatge ara estripada, dues copes de vi negre mig buides sobre una tauleta parada i un miler d’il·lusions trencades.

És en la percepció que vivim i és en la percepció que morim. Res existeix verament, només la idea de la nostra existència i de l’existència dels altres, i qualsevol desenvolupament en l’esdevenir de les nostres accions no és res més que l’esdevenir d’existències basades en percepcions que per incompletes i subjectives són falses. Creem misteris on tan sols hi ha simples fets, creem esperances on no hi ha res més que vans passatges, creem il·lusions on no hi ha res més que la mera projecció de les nostres emocions, creem pors on només hi ha excuses i covardies, creem ridículs missatges que arriben a enganyar fins i tot les nostres pròpies passes. I si és així, què és cert i què és fals, on és la realitat, la veritat, la raó i la lògica de tot plegat. No hi ha res més enllà del que creem com a percepció d’un entorn que desconeixem, i malgrat tot persistim i malgrat tot existim. I tot això ho podria haver guarnit amb metàfores i floritures però em diries que sóc repetitiu i pesat, ho deixo així perquè a vegades ens cal veure una transparència en nosaltres mateixos que som incapaços de veure en els altres. Cal mirar els ulls de tota aquesta gran mentida que és la percepció de la nostra vida i caminar endavant, si és que hi ha endavant.

Cau la pluja i mentre el cos se’m xopa aixeco el cap per veure com de ben lluny una gota clara d’aigua se m’apropa calmosa al front. És fina i rodona i amb la serenor fresca de l’alba llisca avall per l’aire percebent a mesura que avança una gravetat que es fon. Com un estel, arrossega una petita cua de gotetes minúscules que es passegen totes elles cofoies per davant dels meus ulls, i quan gairebé sense tocar-me m’acaricia la galta deixant-hi un invisible rastre moll, prosseguint el seu tranquil davallar em somriu amable, saludant-me educada, per fer brotar quan arribi l’hora mil petits esquitxos d’aigua que saltaran per tot.

Escolto l’espetec de les gotes de pluja arreu, totes fines i rodones omplen el cel imperceptibles, i mentre xipollegen les unes amb les altres observo des del balcó de casa com la nit s’acaba i com els arbres del passeig em reclamen en el nostre secret llenguatge la revelació d’un nom. Orgullós em nego a pronunciar-lo i m’abstinc tan sols de pensar-lo, perquè no el vull dir ni el vull sentir, perquè si el digués el que és esperit prendria forma, l’ànima esdevindria cos, la idea ombra, el sublim imperfecte, l’imperible corrupte i el diví humà, i no és que no vulgui viure l’ésser ver, cert és que la vida només pot ser viscuda en la percepció física de la falsa veritat, però en el món on la llum impera gloriosa ella és sempre immutablement divina i dolça, i a l’igual que aquella gran gota d’aigua clara que tota sola em purifica i m’omple no li cal cap nom.

Veig amb els ulls tancats com tota la placeta roda al meu voltant, els arbres que esprimatxats ja perden les seves fulles, els gronxadors vells que xerriquen, la canalla que juga i que xiscla i les parelles joves que s’expliquen amb mirades que somriuen tot d’històries d’il·lusió. Veig trossets petits de cel que s’escolen entre les branques encara poblades del faig, veig una merla que salta i lluny, a la muntanya, les tonalitats que encara verdes s’aclareixen ja groguenques per iniciar el quadre de tardor.

Aquest sol de tarda em permet contemplar des d’aquest banc de fusta antiga la puresa blava d’un hemisferi lluent, i mentre escolto el soroll de la grava que rodola i s’arrossega queixosa, el vent que altra cop em visita em demana amb suaus carícies que li conti els contes que li amago en secret. Li escric de fades i d’ogres, d’amors i tendreses, d’odis i baixeses, de passions, d’emocions, de ràbies, de voluntats, de sentiments, de la vida, del món. I si així, mirant l’infinit que m’envolta i sentint la seva abraçada sòlida hagués de desitjar qualque cosa que m’omplis de calor, voldria que el present que impregna les meves paraules em guiés amb fermes passes pel camí venidor.

Com l’espetec de l’aigua que cau torrent avall contra les roques. Res pensat, res preparat, només acció en el moment i en el present. Tot ve sol i tot avança, tot es modifica, sense pietat. L’instant ha canviat, el passat ha quedat enrere, oblidat, i aquest perpetu present d’amenaça permanent modifica la dèbil i efímera realitat. L’aclapara, l’espanta, l’amaga, l’ofega, la fon. Creuen la vista amb celeritat mans invisibles de voluntats en lluita, acaricien l’aire, s’enduen de nou el paisatge i dibuixen sense recança un nou camí, una nova imatge.

El vespre ha anat aclarint un dia de nuvolots i boires baixes, lleig i fosc. Poc a poc i després de quatre gotes escampades que no han arribat ni a esquitxar el carrer, el cel s’ha anat aclarint i ara mil estels ens fan l’ullet espurnejant des de ben amunt. Me n’aniré a dormir amb la ment reposada i l’ànima clara perquè avui m’he sentit el cor. Qui sap quina sorpresa ens oferirà demà el nou dia, això sí, obrirem els ulls sense mandra i de seguida saltarem al carrer. Demà farà sol.

Cada cop que es gira enrere veu la seva ombra rabent i lleugera que amb prestesa es va escapant, i mentre marxa carrer avall s’atura un instant i es pregunta, qui camina en la direcció correcta si és que hi ha alguna direcció, jo pres d’un cos que domino amb precisió i destresa o ella, que tímida i poruga però lliure i ferma en la seva convicció abandona tota consideració i cerca emoció i saviesa?

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l’hem fet tantes vegades
que ja ningú no se’n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Miquel Martí i Pol