Somni de tardor

Ahir a la nit vaig tornar a somiar en tu. Recordo com les puntes del teu cabell castany i llis, fi i deixat anar, t’acariciaven imperceptiblement les espatlles, mentre un petit floquet juganer se’t caragolava davant dels ulls acaronant-te entremaliat la galta, que per molt que amb la mà te’l volguessis espolsar ell insistentment basculava i tornava. El collaret de perles que et rodejava el coll ennoblia encara més la teva mirada. Em somreies amb els llavis encesos, amb uns ulls grans, bruns i foscos, il·luminats com els d’una gran nit negra de lluna clara, ulls propis de princesa mediterrània. Els moviments delicats, l’expressió tímida i amable, l’elegant vestit de nit negre fibril·lat de seda salvatge, els braços nuus i la maneta blanca.

Sèiem a la taula del fons l’un davant de l’altre i jo no podia deixar de contemplar la dolçor de la teva cara i just quan començava a allargar el braç per acariciar la pell fina de la teva mà reposada et vas quedar inerta i petrificada. Primer va ser aquella mà, ara gelada, la que va començar a esvair-se en l’aire i amb ella el braç sencer i rere el braç el teu cos preciós, el nasset rodó i els teus ulls de fada.

Vaig romandre potser cinc minuts observant amb tristesa aquell seient buit que desafiant se’m mostrava allà al davant, i poc a poc amb tranquil·litat resignada vaig aixecar-me i vaig posar-me l’americana. Abans però de sortir al fred del carrer vaig voler girar-me una darrera vegada, potser va ser només un reflex inconscient o l’acció impulsada per una vana esperança. Vaig somriure amb desgana contemplant aquella imatge ara estripada, dues copes de vi negre mig buides sobre una tauleta parada i un miler d’il·lusions trencades.