És en la percepció que vivim i és en la percepció que morim. Res existeix verament, només la idea de la nostra existència i de l’existència dels altres, i qualsevol desenvolupament en l’esdevenir de les nostres accions no és res més que l’esdevenir d’existències basades en percepcions que per incompletes i subjectives són falses. Creem misteris on tan sols hi ha simples fets, creem esperances on no hi ha res més que vans passatges, creem il·lusions on no hi ha res més que la mera projecció de les nostres emocions, creem pors on només hi ha excuses i covardies, creem ridículs missatges que arriben a enganyar fins i tot les nostres pròpies passes. I si és així, què és cert i què és fals, on és la realitat, la veritat, la raó i la lògica de tot plegat. No hi ha res més enllà del que creem com a percepció d’un entorn que desconeixem, i malgrat tot persistim i malgrat tot existim. I tot això ho podria haver guarnit amb metàfores i floritures però em diries que sóc repetitiu i pesat, ho deixo així perquè a vegades ens cal veure una transparència en nosaltres mateixos que som incapaços de veure en els altres. Cal mirar els ulls de tota aquesta gran mentida que és la percepció de la nostra vida i caminar endavant, si és que hi ha endavant.
-
Entrades recents
-
Entrades més vistes
Arxius
-
Sempre amb el vent de cara està subjecta a una llicència de Creative CommonsAixò permet copiar i divulgar l'obra, citant-ne sempre la font i sense fer-ne usos comercials.
Meta
De vegades ens entristim, descoratgem, deprimim perquè en comptes d’anar endavent, sembla que retrocedim. I molt sovint és cert. Anem enrera quan el que voldriem és anar endavant.
El meu besoncle em va dir un dia que, en realitat, el que fem a la vida són dos passos endavant i un enrera, dos endavant i un enrera… I això ens pot fer creure que no avancem o fins i tot reculem. Però no. Si ens ho mirem en prespectiva, avancem. encara que no al ritme que havíem somniat.
PD. Escrius molt bé
Cal avançar? jo amb existir m’aconformo. I si, existim, perquè és necessari que hi siguem perquè existeixi l’univers. Les coses belles només existeixen si hi ha uns ulls humans que les miren.
Higini,
Imagino que avancem, el que ja no sé és cap a on
Clídice,
No ho sé si em conformo només amb existir. Tinc la necessitat de viure més, de sentir més, d’experimentar més, d’estimar més. Per mi aquest ‘més’ és avançar perquè em fa ser més humà.
Gràcies pels comentaris!
Realment vivim a un món que si ho pensam fredament i ens posam filosòfics de debò, res no té sentit i tot plegat és absurd. Però mentre això duri s’ha d’aprofitar i gaudir amb el que es té i evidentment anar fent camí per a millorar, avançar i aprendre. No sempre és fàcil, a vegades voldriem més. Tu, jo i tots. Però potser el que envejem dels demés perquè a nosaltres ens falta, sigui el que els altres envejen de nosaltres perquè no ho tenim (no sé si m’explic). Jo puc envejar una amiga, per ecemple, amb parella, casa, fills i ella envejar una llibertat que ja no té i que potser volia més del que pensava. Tot és molt relatiu i depèn del color en que miram les coses segons els nostres ànims…
Caterina,
M’agrada l’expressió “mentre això duri”.
Coïncidim.
Sento diferir amb Clidice, les coses seguiran estan on són encara que la humanitat desaparegui. Ho trobo massa antropocéntric afirmar el contrari. La bellesa és subjectiva, si, però aquell paisatge que em deixa embadalit seguirà sent paisatge sense mi.
Si hem d’existir per a que l’universis estigui, aleshores el comentari de Caterina no té sentit (encara que el subscric).
Hem arribat a un punt de massa pluralitat de discursos, cosa que ens porta a creure que ja només queda l’absurd… però això és donar la raó al relativisme.
No ho creem tot, ja que per sort hi ha evidències com que hi ha realitat. Com és aquesta és una altra qüestió.
Doncs jo estic d’acord amb la Clidice. Existeix quelcom que no es pot percebre? Quin sentit té l’existència d’una cosa imperceptible?
Conjuntbuit,
Sento discrepar, a més a més en tota la teva exposició. En cap cas pots dir que les coses seguiran on són encara que la humanitat desaparegui. Primer, perquè no ho saps i segon perquè l’existència de la humanitat ja predetermina que les coses siguin com són. Si l’observador no hi és no afecta el paisatge i per tant les coses són diferents.
Per altra banda, no crec que haguem arribat a un punt de massa pluralitat de discursos, tot el contrari, crec que hem arribat al punt on tothom pensa igual i s’expressa pitjor, ja m’agradaria la pluralitat de discursos i la llibertat extrema en la seva expressió. I la pluralitat no porta a cap absurd, el que porta a l’absurd és la vida en si mateixa i la percepció que en tenim.
I finalment, sí, per sort o per desgràcia ho creem tot. Quan arribes a una cruïlla has de triar, dreta o esquerra i de la teva elecció en surt un món nou, una realitat, també falsa però diferent. (Aquí em contradic amb la teoria de la necessitat que ja hem discutit algun dia, però això donaria per un altre debat)
Marta,
Crec que tot existeix en la nostra percepció i és en la nostra percepció que veiem les coses boniques o lletges. Fora de la percepció, com saps objectivament que el vermell és vermell i el blau és blau si tu i només tu els perceps com a tals?
Trobo que és un punt de vista massa antropocéntric i idealista afirmar que el mon existeix pq nosaltres existim… si la humanitat s’extingeix el món humà deixarà d’existir, però la naturalesa seguirà el seu curs. O és que l’extinció dels dinosaures va acabar amb el món? Som superiors als dinosaures pq si desapareixem del món, aquest també desapareix??
No és relativista dir que ‘és en la nostra percepció que veiem les coses boniques’? Això és donar via lliure a la subjectivitat més absoluta, cosa que dona ales a l’escepticisme. Si tot és producte de les meves percepcions, jo només puc afirmar que potser existeixo i, és més, la resta de la gent potser és fruit de la meva imaginació. Tal com deia Sext Empíric: <>
La cosa en si no la coneixerem en termes absoluts, és evident, però també és evident que hi ha realitat amb o sense humanitat.
Que entens per realitat? Allò que fem, èrem, som i serem? Si és així, tenim un problema ja que les nostres consideracions del terme realitat difereixen.
Per un cop estic d’acord amb tú!
Llàstima que un dia siguis materialista i al matí seguent tornis a Nietzche!
Conjuntbuit,
Si nosaltres no existíssim no sabríem si el món existeix o si no existeix, és una pregunta que no et podries plantejar i per tant no se’n poden fer deduccions. Només pots dir una cosa, que suposant que existís seria diferent justament perquè no existiríem nosaltres i tota la nostra influència sobre el món.
Clar que és relativista dir el que he dit, no t’ho nego, i dius que dono via lliure a la subjectivitat més absoluta? Jajaja, simplement nego l’objectivitat! Es pot ser honest però no es pot ser objectiu. I no sé què deia Sext Empíric, però sé que deia algú més proper com Descartes i hi coincieixo. Els sentits ens enganyen, i demostra’m que no.
I finalment, per discrepar sobre la realitat no tenim cap problema, tenim un debat ben interessant i res més, el problema el tenim en el fet de ser dos pobres ignorants que es dediquen a escriure alegrement paraules en un blog com si sabessin alguna cosa de metafísica. No sabem res conjuntbuit, potser perquè no existeix res?
conjuntbuit, m’ençalces a Kant i desprècies a Sext Empíric?
A la certesa estic d’acord que ja Descartes ens va aclarir que no hi podrem arribar mai, però negar això ja porta a assumir.ho i per tant porta a no poder discutir sobre si existeix o no un món real fora de la nostra percepció… igual pot ser que sí com que no… oi?
RS: per altra banda, assumint aquesta falta de certesa hem de reconeixer que la ciència, deixant expressament de banda una filosofia més dubitativa, ha avançat força tenint en comte una possible realitat externa a nosaltres. Realitat a la que sap que no hi arribarà mai, però que la creu externa al subjecte. Sense aquesta presuposició no hagués pogut dur a terme càlculs cada cop més precisos, resultats cada vegada amb menys exepcions a les regles presuposades…No actúes tu així en el fons i t’ho creus, tot i dir que dubtes de tot?…per exemple, ara mateix sonen les últimes notes de le Metéque, no puc tenir certesa, però conjecturo que en tocar el play de nou torna a sonar la cançó, i ho contrasto experimentant.ho. Aquesta és la nostra forma d’enfrontar.nos al món, igual que els animals, una constant conjectura i la posterior contrastació. La regularitat d’això ens portarà a presuposar quelcom extern a nosaltres, no? El dubte sempre, però cap endavant.
Si que he encalçat a Kant, però a Sext mai el despreciaré. Hi ha hagut un error al escriure (coses del llenguatge htlm).
Sext com a ecèptic afirma en els Esbossos Pirrònics que allò que és evident per si sol, no cal posar-lo sota el dubte… i el que és evident és que hi ha món.
Ho sento molt, però segueixo dient que és antropocèntric creure que el món no hi serà sense nosaltres.
Si Rs, segur que sense la nostra influencia serà diferent, però no per això desapareixerà. Els sentits enganyen, vale, i que? Tambe podem dir que això és un somni o que estem bojos o que estem a matrix… tot això és molt interessant per fer ciencia ficció, pero tu no afirmes? Tu no dius, jo veig?
Per molt que ens enganyin, tu segueixes confiant en ells… paradoxa?
Això és pura física quàntica, aquí tens el que he pensat al llegir el teu post. M’ha transportat.
Deambulant,
Què tal? ja et trobava a faltar!
Doncs et diré que crec que em dones la raó. En primer lloc dius “deixant de banda una filosofia més aviat dubitativa”, ostres és com si jo dic que discutim de física deixant de banda les lleis de Newton, sí clar que podem parlar d’electromagnetisme, però són importants.
Per altra banda dius “…creu externa al subjecte. Sense aquesta pressuposició no hagués pogut dur a terme càlculs…” O sigui que l’existència d’una realitat externa al subjecte és segons tu mateixa una “pressuposició” (pressuposar: suposar per endavant o donar per endavant per segur que s’acomplirà alguna cosa). Bases l’existència de la realitat en una suposició i no en res empíric doncs. Però deixa’m que et faci una pregunta, des de la més gran ignorància i amb ganes de provocació: existeix l’infinit? què és? has vist el punt on dues paral·leles es creuen? de debò es creuen? Doncs treu-li a la ciència que explica tota la realitat, la matemàtica, aquest axioma i a veure què passa.
I finalment, ja sé que el que diré està molt suat, però quan tu prems el play i sona una música el que succeeix són dues accions consecutives que saps que passaran pel costum que tens en veure que se succeeixen, però no tens cap constància material de que això serà així i seguirà sent sempre així.
Conjuntbuit,
Disculpa que et rebati de nou des de la meva ignorància, però no ho pots despatxar tot amb un “els sentits ens enganyen i què”, els sentits és l’únic que tens per percebre el món i si t’enganyen simplement no et pots refiar de res. I si et refies de res estàs fent un acte de fe, molt racional i empíric i el que tu vulguis, però de fe.
Pel que fa als meus sentits no hi confio, veig que em moc en un entorn que percebo com a físicament estable, sigui veritable, fals, somni o fantasia, i com que estic acostumat a moure-m’hi m’hi desenvolupo prou bé.
Miki,
Tan de bo sabés una miqueta, només una miqueta de física quàntica. Bé, crec que segons la física quàntica tot és possible perquè tot està en funció de les probabilitats, tot existeix i res existeix a l’hora, però ja no dono per més.
Gràcies a tots pels comentaris.
“Cal mirar els ulls de tota aquesta gran mentida que és la percepció”
Quan de mal ha fet el Mite de la Caverna! Plató ja es podria haver dedicat a cultivar petúnies!!
A veure: que més hem de fer els científics per tal que la gent deixi de dubtar que la materialitat empírica observada existeix quan l’obervador acluca els ulls?
Newton, fisica quàntica, atómica, subatòmica… i encara donant voltes a si la matèria és un complot!!
Perquè la gent no dubta de les idees? Si sempre que es duen a terma es corrompeixen, sigui quina sigui, es senyal que no eren tan perfectes!
Arqueòleg,
Si us plau no feu res per tal que la gent deixi de dubtar, de qualsevol cosa. La incertesa i la indeterminació és el poc que ens queda per pensar que encara som lliures i el qüestionament de la realitat i de les seves causes el poc que ens queda per escapar de la necessitat.
Les idees no es corrompen, com bé saps són permanents, perpètues i incorrompibles, el que es corromp és la materialització de la idea, la seva ombra. Per exemple, la idea d’igualtat entre tots els éssers humans es pot considerar correcta o incorrecta però és una idea que sempre romandrà com a tal, la idea d’igualtat, el que es corromp és la seva materialització en forma per exemple de marxisme. Una vegada ha baixat a la realitat és demostra impracticable, inútil, mancat de llibertat i sobretot injust que és tot el contrari del que pretenia.
Salutacions i gràcies pel comentari.
Ostres RS, avui estava a unes xerrades sobre filosofia de la ciència que haguessis disfrutat!! Ja ho sé que estic dacord amb tu… però sempre podem treure’li més suc a tot, i així apendre mutuament!
Quan dic q la ciència deixà de banda una filo més dubitativa, no em refereixo a la filosòfia entesa com el qüestionament i l’ànsia de resposta, sino com un dogmatisme que intentava parlar de veritats certes quan mentrestant no avançava en absolut. Una gent que veia com davant la Revolució Científca la raó humana havia fet progressar a la ciència però no a la filosofia. A partir d’aquí el mètode de Descartes…
Per suposat no puc afirmar que hi hagi res real extern a nosaltres. Per això parlo de presuposar. Conèixes la historieta aquella de Putman (seguint el geni maligne de Descartes) que diu allò de que: imaginem que en un planeta llunyà hi han uns éssers molt inteligents que es troben ara mateix en un laboratori vestits amb bates blanques i manipulant uns cervells. Nosaltres som aquells cervells i tot el que creiem, sentim, desitjem, fem, creem… no deixa de ser fruit dels imputs que aquests bojos ens generen quan ens manipulen. Som cervells en unes provetes en un planeta llunyà. És possible RS? SÍ. No tenim cap manera de negar.ho. Ara bé, de totes formes, i per si de cas no ho fossim, assumim que si presuposem l’existència d’una realitat externa a la nostra, ENCARA QUE SIGUI A NIVELL PRAGMÀTIC, ens resulta més favorable. O no? A partir d’aquí podriem parlar més, però tampoc és plan!
Primer de tot: Aquest debat és genial!! Estic fent un esforç per destruir tot allò en el que creia impressionant.
Pasem al tema:
Les idees són incorromptibles? Això dóna ales a la religió! Des de l’escepticisme tan es irreal el món dels sentits com el món de les idees. A veure:
Si les idees existeixen només poden existir en el jo o fora del jo. Si existeixen fora del jo, no es poden comunicar i per tan no podem parlar d’elles. Si existeixen en el jo, es fa necessària l’existència d’un saber a priori, cosa que pressuposa que hi hagi ànima o quelcom més enllà de la física que vola fins que naixem, cosa que empíricament és completament absurda, a més que hauria d’haver tantes ànimes en acte com persones seran en poténcia.
Per una altra banda està la suposició que les idees són incorromptibles. Si fos així, estaria fora del nostre abast pensar-les, ja que al ser l’èsser humà una “entitat” corrompuda és impossible que pugui arribar a tenir quelcom incorrumptible, a no ser que creguem que som divins, cosa que no sembla coherent.
(he trigat un quart d’hora pensar-ho tot, perdó per la llargària)
Deambulant,
Estic d’acord, fins i tot en el pragmatisme que mostres al final, ja li he dit al Conjuntbuit més amunt que “pel que fa als meus sentits no hi confio, veig que em moc en un entorn que percebo com a físicament estable, sigui veritable, fals, somni o fantasia, i com que estic acostumat a moure-m’hi m’hi desenvolupo prou bé.”
Conjuntbuit,
Les idees són en primer lloc immaterials i intemporals. No existeixen en el món físic i per tant no es poden corrompre. Un altra cosa és la seva plasmació material o la seva posada en pràctica. I sí, el platonisme té molt de religiós (o el cristianisme de platònic), només cal que llegeixis el Diàleg de l’Ànima.
Si les idees existeixen dintre o fora del jo? És com tot, existeixen en l’entorn mental en el que ens movem sigui aquest real o imaginari.
Tens raó, l’ésser humà no podrà mai arribar a copsar en la seva magnitud una idea justament perquè la planteja des de la imperfecció. Es pot fer com a molt un croquis de la idea que en distarà molt i en ser una creació humana serà imperfecta. Per què et penses que Déu es revela a Moisès amb el nom de “jo sóc el que sóc” (en hebreu la forma simple del verb inclou passat, present i futur) i no amb un nom que el defineixi? per què la prohibició de fer-ne imatges? Per què la de prendre el seu nom en va? perquè l’home és infinitament imperfecte per arribar a copsar en tota la seva magnitud la idea de Déu, per un creient, una idea de perfecció infinita.
Gràcies pels comentaris.
Conjuntbuit: Si les idees existeixen en el jo, són una creació del jo. I justament si no hi ha res extern que les verifiqui no entenc pq ha d’existir un ànima. Justament si les idees estàn en el jo, som nosaltres els que les creem mitjançant la nostra raó. Diferent sería que les idees estiguessin a fora i tots en tinguessim una participació en nosaltres, llavors sí parlariem d’animes… crec…
RS, la idea d’igualtat entre els éssers humans sempre romandrà com tal??? Copsem aquesta idea d’igualtat i en materialitzar.la es corromp? Vols dir això? O no l’arribem a copsar mai? Perquè si podem tenir.la com a panflet i com a guia: de conya… però deixam plantejar una qüesitó:
La justicia, per exemple. Estem d’acord que és una idea. Tot i així, per exemple, era just no fa gaire matar a qui havia tacat el teu honor. O com a mínim era just un duel. Avui això sembla bastant absurd. Qué passa aquí? anem progressant i adquirint més variables que ens fan arribar a una aproximació cada cop més precisa del que és la IDEA de justicia? Fora de nosaltres i de la nostra imperfecta manera d’entendre la idea, existeix aquesta? (i no estic parlant d’un mon diferent ple d’idees, podem parlar a nivell de “l’entorn mental” ) Afirmo que puc tenir una idea de JUSTICIA, una idea de “laboratori”, extreta fora del “mundanal ruido”, inmaculada. ( Això pot fer.se intentant no presentar.la dins del teu mon, de les teves necessitats…com a observador imparcial, SE QUE AIXÒ SERÀ RETRET, PERÒ JA HO DEFENSARÉ DESPRÉS SI CAL) Però aquesta IDEA s’anirà moldejant conforme noves situacions imprevistes entrin en convat, variables que no tenia presents en moldejar la meva idea de justicia en un primer moment. Però llavors la idea de justicia que em sorgeixi posteriorment serà la que és o encara no? Pregunto ara QUAN COPSAREM LA IDEA DE JUSTICIA, O LA JUSTICIA EN SÍ, no QUAN ASSOLIREM l’ideal de justicia realment. Ja que això és inassolible.
I si no hi ha cap realitat en aquesta idea de justicia, cap veracitat en ella mateixa, no pot copsar.se pq no existeix, pq lluitar per ella? Si tot pot ésser pq res no és, si potser demà serà una altra… o si tot existint LA JUSTICIA no la copsem mai, perquè donar la vida per quelcom que d’aquí tres segles semblarà absurd? Com passa ara respecte a moltes actituds de fa segles …
Deambulant,
No crec que evolucionin les idees sinó la percepció que en tenim com a éssers humans i per tant imperfectes. La idea de justicia és interpretable perquè desconeixem, i sempre desconeixerem, el seu significat absolut, la veritat vaja. Si aconseguíssim descobrir la veritat sobre qualsevol concepte, o sobre la idea de justicia per exemple, no hi hauria ni interpretacions ni evolucions temporals. Però com que la meteixa naturalesa humana fa això impossible ens hem de conformar amb anar interpretant en funció de les influències que exerceixen sobre nosaltres el lloc i el moment en el que vivim.
Així entens que existeix la justícia de mode absolut, independent a nosaltres?
No en tinc la més remota idea, deambulant. L’únic que dic és que perseguim ideals de perfecció absoluta que a l’hora són inassolibles des de la nostra imperfecció, per això els anem modificant a mesura que anem variant d’opinions o que canvien els paradigmes dominants.
Rs, perdona que segueixi, deixam dir un apunt més,
Una cosa és que tinguem un ideal de perfecció absoluta en ment, del que significa la justicia,per seguir amb l’exemple, i que intentem arribar.hi. Com els ideals son merament regulatius, i fan de guia, no hi arribarem mai, però això no ha de frustrar.nos en absolut, és part de la gràcia.
Altra cosa és que no siguem capaços ni de formular aquest ideal perquè pensem que sempre partim de les nostres imperfeccions per fer.lo o per copçar.lo, segons s’entengui. En aquest cas pleguem, pq el relativisme ens acapararà i no farem ni una passa. Aquest és el problema que plantejava en dir l’exemple de la justicia per l’honor traït. Si no som capaços ni de pensar aquell ideal concret, si ens veiem incapaçps de copçar.lo o de crear.lo, llavors no lluitem per aconseguir quelcom que no sabem ni tan sols que és. Personalment em nego a creure això.
De cap manera! Si us plau, segueix tot el que vulguis
Crec realment que el relativisme ens aclapara però això no obvia que ens haguem de moure, perquè sigui cert o no vivim en un espai i en un temps on ens hem de moure i desenvoljupar, i per això no ens queda més remei que decidir i actuar.