Cau la pluja i mentre el cos se’m xopa aixeco el cap per veure com de ben lluny una gota clara d’aigua se m’apropa calmosa al front. És fina i rodona i amb la serenor fresca de l’alba llisca avall per l’aire percebent a mesura que avança una gravetat que es fon. Com un estel, arrossega una petita cua de gotetes minúscules que es passegen totes elles cofoies per davant dels meus ulls, i quan gairebé sense tocar-me m’acaricia la galta deixant-hi un invisible rastre moll, prosseguint el seu tranquil davallar em somriu amable, saludant-me educada, per fer brotar quan arribi l’hora mil petits esquitxos d’aigua que saltaran per tot.
Escolto l’espetec de les gotes de pluja arreu, totes fines i rodones omplen el cel imperceptibles, i mentre xipollegen les unes amb les altres observo des del balcó de casa com la nit s’acaba i com els arbres del passeig em reclamen en el nostre secret llenguatge la revelació d’un nom. Orgullós em nego a pronunciar-lo i m’abstinc tan sols de pensar-lo, perquè no el vull dir ni el vull sentir, perquè si el digués el que és esperit prendria forma, l’ànima esdevindria cos, la idea ombra, el sublim imperfecte, l’imperible corrupte i el diví humà, i no és que no vulgui viure l’ésser ver, cert és que la vida només pot ser viscuda en la percepció física de la falsa veritat, però en el món on la llum impera gloriosa ella és sempre immutablement divina i dolça, i a l’igual que aquella gran gota d’aigua clara que tota sola em purifica i m’omple no li cal cap nom.
Que ho fa, que la sensació d’estar sota la pluja sigui tant única?. Tots els sentits es desperten sota la pluja.
En aquests intants quasi imperceptibles on de sobte sembla ser la il.lusió més inocent la que t’omple plenament sempre em dic: no el pronunciis! ni tan sols el pensis! i qué dificil és sempre no crear el primer motlle desde tú mateix, no limitar l’oferiment pur de l’altre amb una simple resposta al xiuxiueix dels arbres. Qué dificil és no deixar anar cos i ment en gaudir del vertìgen d’un aire gèlid que t’ inunda en la foscor.
un text interessant, cal mastegar-lo lentament
Sentir com la pluja et mulla pot ser una sensació agradosa. Deixar-se portar i aprendre a percebre com de maca pot ser la vida gràcies a petits plaers com aquests. Això sí, la pluja d’estiu, la d’hivern ja és una altra cosa, no?
Miki,
Potser és que la pluja ens refresca i ens desperta i a més a més després de la pluja ve sempre el sol.
Deambulant,
Cert, una presó de raó.
Clídice,
Gràcies pel comentari.
Caterina,
La pluja d’hivern és sempre massa freda, gèlida i fa mal.
I Marta,
Gràcies pel teu comentari sincer.
Jo em quedo amb la pluja d’hivern.
Deambulant,
Jo no, però si em dones una bona raó m’ho podria plantejar
A veure si venen ja les plujes de tardor! Quines ganes de sentir fredor i abric ja!
No ho sé. Ho sento d’aquesta manera. Vaig a intentar racionalitzar.ho
t’he de dir que en el fons m’agrada, o ho necessito.
La pluja d’estiu és agradable, inclús l’estaves esperant, la desitjaves, la tenies al cap. La de l’hivern no. Al principi et sacseja i et destrossa el que tenies ja previst, et desmonta el planejat. Brota d’aquí el moment tal i com el vulguis viure, sense poder pensar.ho gaire. Podràs decidir deixar de mirar al terra, relaxar els músculs, treure aquella arruga entre el nas i el front, somriure, i crear llavors desde el que bibri en tú en aquell instant, sense excuses i improvitzant espontaniament sense saber el perquè, sense por al ridícul, pq tots estàn igual, simplement sentint.
Alhora és com una dutxa a l’hivern, quan en acabar tens fred i desitjes fervorosament tapar.te amb el que trovis o ficar.te entre les mantes. Agraeixes tant aquest moment posterior, prenent consciència alhora del fet de poder gaudir.ho tant… Aquesta primera sensació gèlida, inclús d’un cert desamparament, et fa pendre conciència d’una autenticitat no palpable de l’altre manera, amb la pluja d’estiu. I fet de saber que allò és finit, que després trobaràs la calor acollidora que sembla que t’espera, t’ajuda a viure aquella intensitat sense que l’angoixa t’acabi matant.
Arqueòleg,
Ja arriben, ja arriben. Aviat s’inundarà la ciutat i es col·lapsarà el trànsit, no et preocupis…
Deambulant,
Coincideixo amb que la pluja d’hivern “et sacseja i et destrossa el que tenies ja previst, et desmunta el planejat”, des d’aquest punt de vista et dono la raó, especialment quan ha arribat el moment de destrossar valors i mites a cops de martell, sempre arriba aquest moment i cal un fort sacseig per deixondir-se i actuar, “crear llavors des del que vibri en tu en aquell instant, sense excuses i improvisant espontàniament sense saber el perquè”. Cert, m’has deixat mig convençut i tot
Ja no coincideixo tant amb la segona part de la teva resposta. Planteges la pluja d’hivern com un instant de present que t’evoca un futur càlid. Actues en el fred per tapar-te amb la manta i sentir-te còmode i a gust després dins el llit, però i si no hi ha llit, ni manta, ni calor, de què serveix la pluja gelada?
No! no actues en el fred PER alguna cosa… és aquella sensació en sí, aquest punt de vulnerabilitat i petitesa, aquesta evocació cap al poc que som, de manera autèntica i nua, si vols existencialista… Ara bé, no és possible despertar.se cada día amb l’experiència nihilista, perquè pares boig. Aquí entra el punt dels peus a terra posterior, i saber.ho, probablement et treu intensitat a aquell moment viscut, però també et fa valorar alhora la placidesa que allò et dona. Però són vivències independents tot i que interconectades.
Si no hi ha llit, ni manta, ni calor, si no hi ha res a què aferrar.se, has de ser extremadament fort per soportar la pluja gelada, sense morir en l’intent, però si ho aconsegueixes n’hauràs fet veritable experiència.
Bé, crec que t’entenc. Viure la vida amb l’única finalitat de ser viscuda, fins a les seves últimes conseqüències i acceptant-la tal i com és. Només la gota d’aigua glaçada et desperta i et desvetlla i només la passió portada al seu extrem i experimentada a cada moment et justifica, encara que el resultat final sigui la fi de la pròpia vida per la sublimació d’una passió conseqüència d’un excés volgut i desitjat d’emoció.
No som tan valents, per això preferim la pluja d’estiu tot i que íntimament desitgem ser herois de tragèdia. Jo també, m’imagino que com tu “liebe den, der über sich selber hinaus schaffen will und so zu Grunde geht.”