Un altre any des d’aquí dalt

Veig amb els ulls tancats com tota la placeta roda al meu voltant, els arbres que esprimatxats ja perden les seves fulles, els gronxadors vells que xerriquen, la canalla que juga i que xiscla i les parelles joves que s’expliquen amb mirades que somriuen tot d’històries d’il·lusió. Veig trossets petits de cel que s’escolen entre les branques encara poblades del faig, veig una merla que salta i lluny, a la muntanya, les tonalitats que encara verdes s’aclareixen ja groguenques per iniciar el quadre de tardor.

Aquest sol de tarda em permet contemplar des d’aquest banc de fusta antiga la puresa blava d’un hemisferi lluent, i mentre escolto el soroll de la grava que rodola i s’arrossega queixosa, el vent que altra cop em visita em demana amb suaus carícies que li conti els contes que li amago en secret. Li escric de fades i d’ogres, d’amors i tendreses, d’odis i baixeses, de passions, d’emocions, de ràbies, de voluntats, de sentiments, de la vida, del món. I si així, mirant l’infinit que m’envolta i sentint la seva abraçada sòlida hagués de desitjar qualque cosa que m’omplis de calor, voldria que el present que impregna les meves paraules em guiés amb fermes passes pel camí venidor.