Com l’espetec de l’aigua que cau torrent avall contra les roques. Res pensat, res preparat, només acció en el moment i en el present. Tot ve sol i tot avança, tot es modifica, sense pietat. L’instant ha canviat, el passat ha quedat enrere, oblidat, i aquest perpetu present d’amenaça permanent modifica la dèbil i efímera realitat. L’aclapara, l’espanta, l’amaga, l’ofega, la fon. Creuen la vista amb celeritat mans invisibles de voluntats en lluita, acaricien l’aire, s’enduen de nou el paisatge i dibuixen sense recança un nou camí, una nova imatge.
-
Entrades recents
-
Entrades més vistes
Arxius
-
Sempre amb el vent de cara està subjecta a una llicència de Creative CommonsAixò permet copiar i divulgar l'obra, citant-ne sempre la font i sense fer-ne usos comercials.
Meta
Mai et pots banyar dos cops en el mateix riu, ja que l’aigua sempre flueix! Disfruta doncs del instant!
Heràclit
Compte que aquestes mans invisibles de voluntants en lluita no siguin les que vagin dibuixant el nostre camí als que creiem en aquest perpetu present. L’acció local però el pensament global.
Hola Deambulant,
És justament això el que vull dir, si la pròpia voluntat ho determina tot (bé, això seria tema d’un altre debat però ho assumim d’entrada), les voluntats dels altres també ho determinen pels altres, i per tant la realitat que es crea un cop presa una acció pot ser esborrada per la voluntat d’un altre. No t’has fet mai fet il.lusions després d’una acció?
Lo pitjor de tot és que segons vaig veure a “Redes” (m’encanta), ni tan sols vivim el present, sempre som i vivim dins el passat.
Per cert, ja he contestat el teu comentari. Benvingut i gràcies per la teva visita.
Sí, és una cosa que he pensat moltes vegades. Actuem en el present però presoners del passat. Som el que hem esdevingut.
Efectivament l’acció la llences al mon i és impossible controlarla més. És la teva voluntat l’únic del que pots fer.te’n càrrec. No em diguis qué som anticonseqüencialistes RS??
Per donar una volta de rosca més, apunto a qué el fet de que la pròpia voluntat ho determini tot penso que sí és la clau a debatir. L’home sempre busca el mateix, tots cerquem el mateix. Les voluntats en realitat no son les que lluiten, és quelcom que se’ns escapa de nosaltres justament el que provoca l’encarnissament entre uns i altres. Tot el que no és voluntat nostra és el que ens fa partir de punts i situacions diferents i volent el mateix ens xafem els uns als altres. Per tant sembla que el que jo desitjo i el que tu ansies sigui diferent, i que tu puguis esborrar la meva acció, però el fet de que això succeeixi, no té a veure amb les diferents voluntats sino , sino en les diferents circunstàncies, que fan que sembli que les nostres voluntats puguin topar, quan no son justament elles les que topen… exemplificaria, però tampoc és plan de clavar un rollo…
No et preocupis, m’agraden els rotllos filosòfics
Jajaja i no sóc anticonseqüencialista, sóc simplement escèptic, hi ha mil teories per contraposar-les a qualsevol de les que intenta explicar una realitat que simplement no existeix. Però bé, posats en la pel.lícula de la nostra vida…:
Tots cerquem el mateix? Què cerquem? Per altra banda penso que sí que són les voluntats les que lluiten, volem i actuem (o no actuem que ja és una forma d’actuar) i immediatament entrem en col.lisió amb una altra voluntat que vol una altra cosa. La nova realitat resultant serà la de la que s’aconsegueixi imposar o una barreja més o menys paritària de les dues voluntats. És cert que les circumstàncies són fonamentals, però aquestes el que fan és junt amb la voluntat determinar el resultat. El joc tanmateix és de voluntats amb les circumstÀncies com a terreny de joc, jo vull i em mouré en funció de les circumstàncies, però una vegada he convertit el voler en acció ja entra en joc una voluntat que col.lisionarà amb la teva.
Contestaré això que em dius intentant explicarme, (és complex pq m’he ficat en una paranoia important al contestar.te) xo ara no puc que estic currant, xo ho tinc pendent!
Lo de anticonseqüencialista suposo que has deduït que ve de altres discussions on em coincidit… i de la teva defènsa de la necessitat… i això de que la realitat no existeix, com a bon escèptic, hauries de suspendre el teu judici abans d’afirmar.ho , pq. si no podem mai saber res, tampoc això podem saber.ho, no?
Tal com deia Aristòtil (i no sóc dels que solen citar autors), tota acció cerca una finalitat que sempre tendeix cap al bé.
La voluntat és allò que ens mou a decidir per una cosa o altre, una voluntat que esta influenciada per tot el que em aprés en el passat i els instints (allò que desitjem en el present, el nostre bé actual) i si entremig topem amb una altra voluntat que vol el contrari, l’enfrontament serà inevitable… Això si donem per fet que la voluntat existeix.
Com a escèptic diria que la voluntat pot existir o no. Caldria fer una reflexió profunda d’aixó, peró ara mateix tinc gana i la meva voluntat em porta cap a la cuina sense deixar-me pensar clar…
Deambulant,
És clar que ho he deduït d’aquella conversa. Va ser prou interessant!
I sobre el que em dius de si sé o no sé de la realitat he d’admetre que tens raó, touché. Em sento sempre molt contradictori, m’imagino que per ignorància, en termes de metafísica, però tinc una cosa clara, existeix una cosa que és una cosciència que es perceb ella mateixa i que perceb un entorn, bé, doncs existeix alguna cosa, que no podem ni entendre ni descriure en tota la seva extensió perquè ho filtrem pels canals estrets, petits i segurament mentiders que són els nostres sentits. M’ha quedat molt cartesià això 
Conjuntbuit,
M’imagino que Aristòtil quan deia això de que “tota acció cerca una finalitat que sempre tendeix cap al bé” no s’imaginava que uns 2300 anys més tard un tal Hitler emprendria una acció anomenada ’solució final’.
Sobre la teva opinió a l’entorn de la voluntat, per poder opinar ens hem de marcar un marc de referencia, fòra del mateix tot o res és possible i tot o res existeix, i en el món que vivim, experimentem la voluntat i la necessitat. Quina de les dues mana no ho sé, però en l’entorn nostre les dues existeixen.
Gràcies pels comentaris!
Al final acabem quedant casualment els 3 en discussions similars! què bo!
a veure si m’explico en el que intentava dir anteriorment, jo he dit que ” L’home sempre busca el mateix, tots cerquem el mateix. Les voluntats en realitat no son les que lluiten, és quelcom que se’ns escapa de nosaltres justament el que provoca l’encarnissament entre uns i altres.” El que volia dir té algo a veure amb el que comenta conjuntbuit (cosa rara coincidim!;-) , quan parla de que tot el que fem tendeix cap al bé .
Tú, jo, el noi que passa pel costat… cerquem el mateix en aquesta vida, i no és quelcom tant complicat. Uns li diràn felicitat (que és una paraula ja molt manida), altres satisfacció de fer el que cal, altres plenitut de sentir.se viu… podem dir.li de moltes formes, però tant aquell que va fent, com el que té clar el que vol fer de la seva vida aspiren, sabent.ho o sense ser.ne conscients, a aquesta “felicitat” i per tant el que es fa tendeix cap a allò. En aquest sentit tendeix cap al bé. Quan la gent fa quelcom ho fa per algo, pq busca alguna cosa.
Quan sents que mires a l’altre tant diferent a tú als ulls, i t’enadones que sou tant semblants, se’t posa la pell de gallina. Això respondria a la primera part del meu plantejament, al fet de que tothom cerca el mateix a gran escala. La voluntat es disposa per tant per aconseguir això. El problema és que sovint oblidem quina és la gran fita, quin és el perquè d’anar tant de bòlit, de tanta pressa, de tantes coses. Moltes vegades oblidem per quin motiu lluitem. I més important encara, molts cops obviem que tothom cerca el mateix. Ara bé, a petita escala, per aconseguir aquesta plenitud nostra duem a terme diferents accions i les voluntats d’aquestes petites accions poden efectivament topar. Però topen perque no som capaços d’anar més enllà, de veure fora de la petitesa de les accions inmediates, per no adonar.nos de que l’objectiu és comú per tots, que ningú és més que ningú i per tant tothom te dret a poder dur.lo a terme. (Això Hitler no ho tenia present, però el que feia ho feia per una Alemanya que en el seu moment estava molt fotuda i que havia posat l’esperança en ell, tot i que ell es va trastocar). Per tant les voluntats de tots a gran escala cerquen el mateix. I uns encertaran més i els altres menys, però desgraciadament no tenim tantes oportunitats, i resulta que uns neixen rics, i els altres pobres (a això em referia quan deia que les circunstàncies eren les que canviaven), uns neixen aquí i els altres allà. I aquí arriba un altre xoc. Si jo que visc miserablement, cerco unes condicions dignes i uns mínims al meu abast i jo que tinc una posició privilegiada necessito que tú no puguis entrar al meu país perque em desmontes el xiringuito pel que porto lluitant tant de temps i trobo que tu no el valores prou… aquí topen les nostres voluntats, però el que realment està xocant és com materialitzem quelcom exactament igual per uns i altres, que és el desig de viure plenament, autènticament i podent satisfer el més bàsic per cada un i pels que ens estimem. És tant fàcil i alhora es torna tant complicat!
Coincideixo amb tu. Tots busquem el mateix tot i que ho podem anomenar de maneres diferents. També coincideixo en que hi ha persones que saben que ho busquen i persones que no en són conscients. També hi ha qui ho busca activament, qui s’abandona la desídia i que espera que li vingui del cel, però això ja és un altre tema.
El que m’he preguntat moltes vegades és que si tothom busca el mateix, i entenc que durant tota la història s’ha buscat el mateix, com és que no ho hem trobat encara? o som inútils o desgraciats o simplements no existeix. No sé si la resposta com diuen alguns està en l’asceticisme o en la desaparició d’un mateix en un mateix,
Que oblidem o no oblidem la “gran fita” com la defineixes tu és potser perquè arribem a la conclusió que la “gran fita” és una boira sense res al mig i preferim dedicar-nos a coses més tangibles, i és quan te n’adones que el benestar o el plaer temporal és efímer i frustrant. Potser la “gran fita” només és el camí cap a ella mateixa, potser és la perfecció de l’ànima, potser és abandonar-se a una passió més espiritual o altruïsta. Tu ho saps?
Gràcies pel comentari. Deunidó com se’t dóna bé això d’escriure…
es podria partir de que tots cerquem el mateix. La gran fita no l’entendria com res concret i tangible sino com un estat de sentirse desbordant de vida, de plenitut. No t’ha passat mai d’estar amb algú (succeeix molt poques vegades), mirarlo i veure que no necessita res, que estima la vida i que transmet una pau i una satisfacció que el desborda? Per a mi aquesta persona ha trobat aquesta gran fita. La manera? cada un hem de buscar la nostra. Hi ha mil maneres,però cap manual per indicar.les. PER SORT!. La grandesa està en que si no ets tú mateix qui cerques, mai trobes. No val que ningú t’ho digui pq no és una qüestió de cap, sino de cor. (conjuntbuit em dirà que no es pot pensar amb el cor…
) Per això el discerniment, per això el viure intensament interioritzant i sense quedar.se a la superficie. I buscar així com i de quina manera trobem aquesta fita, aquest estat que no és efímer.
Personalment jo tendeixo a sentir que és en la lluita per una societat més justa, és en l’altre, és quan em dono que percebo aquesta autenticitat de mi mateixa. Però això és quelcom molt personal. M’he rallat força en relació a tot això. Voler lluitar per uns ideals porta a creure que algún dia es puguin dur a terme, però ser conscient alhora de que aconseguint aquesta societat perfecta l’home continuaria sentint.se insatisfet, em porta molts mals de cap. Però he arribat a pensar que l’home cerca, busca, necessita estar actiu, i que inclús si aconseguissim aquesta societat perfecta l’home trobaria insatisfacció. Això m’engoixaba molt però m’enadono que no hauria de veure’s aquest fet com quelcom dolent, sino que l’ésser humà necessita contradir el que es troba i necessita també afirmar.ho per ell mateix constantment perquè és això el que va fent que ell mateix vaigi treballant.se interiorment i és això el que l’omple i el fa sentir.se viu. Però aquest final ja pertanyeria a un altre debat…
Desbordant de vida. Genau! És la definició correcta, i pel que dius doncs, i hi coincideixo, és que la gran fita no és res més que el camí, perquè sempre estarem insatisfets i si assolíssim el que busquem sentiríem sempre que ens falta alguna cosa, buits, sense objectiu i sense sentit més encara.
Gràcies pels comentaris i com sempre ha estat un plaer.
genau? sprichst du deutsch? UN PLAER PER A MI TAMBÉ!. Fins una altra!