Un cop

Dret al mig del carrer, les cames lleugerament separades, l’esquena arquejada, els braços en creu, les mans obertes, els palmells amunt, els dits relaxats, el cap enlaire i els ulls tancats. Homes i dones passen pel costat, alguns a tocar, altres enllà, amunt i avall, sense aturar-se, sense parar. Converses passatgeres, paraules que abans d’arribar ja es fonen, llengües diferents, trepig i passes, crits de canalla, el vent, sobretot el vent i el murmuri de la gent.

Cops. De cop cops ben forts, secs i sords i algun que trona amb un ressò de por. Són les portes del voltant que una rere l’altra, de pressa i com un terrabastall es van totes tancant, fins que no en queda cap ni mig oberta, fins que tot és segellat. L’entorn roman ara en silenci. El silenci de la pau, potser el silenci de la mort. Ja no hi ha moviment, ni converses, ni passes, ni canalla, ni gent. Només vent.

Poc a poc la respiració s’alenteix, profunda i pausada s’obre al pas purificador de l’aire, que omple els pulmons amb lenta progressió, neteja el cos amb serenor i acaricia l’ànima amb calma.