Diumenge llarg de pluja eterna. Cau aigua tot el dia i sembla que el cel no pugui parar de rajar. Amb tot cal sortir i respirar una mica, l’ambient a la cova és sufocant. Aprofito el que sembla un curt armistici i em poso a caminar. A la vora del llac una aigua en pau es mostra clara, transparent i nítida quan fa tot just uns instants era camp de batalla del temporal. Ara sembla que podria tocar el fons sense ni tan sols mullar-me. Els fils de boira que s’entortolliguen entre els arbres baixen pels vessants de les muntanyes gegants i adverteixen de que la treva declarada durarà un instant. Si bé és cert que el cel s’ha aclarit en un moment, l’horitzó encara és ben fosc i la nuvolada avança de pressa.
La natura no es cansa mai, en revolta permanent és sempre present, i tu, que tampoc no et canses ni reposes mai, em deies ahir que has arribat on volies per voluntat pròpia seguint un vell camí que t’havia mostrat el vent. Somric, i davant del meu somriure em confirmes que la teva voluntat t’enganyava i que potser no existeix la voluntat. T’ha portat on tu ni volies ni pensaves mai arribar. No, no entenguis en la meva mirada un gest d’arrogància o de reprovació, és només una mostra de complicitat en l’adversitat, en la contradicció, en la teva humanitat. Però tots dos sabem que has traït l’ànima com tots dos sabem que la traïm cada matí. Potser un dia voldrem recuperar-la, però aquest dia no serà avui, perquè el cel s’ha tapat una altra vegada, perquè torna a fer fresca i perquè comença a plovisquejar.
mmm… aquest post m’ha sonat profètic! A partir de la setmana vinent marxo a excavar una cova en mig de la natura, sense paletes ni caps d’obra!! wooo!
Observar la pluja és un d’aquells petits plaers que dona la natura per les que val la pena viure. I a l’estiu les tempestes són més maques, també més perilloses.
Del que m’has comentat al post, jo vaig dir allò? Segur que sí però no ho record jeje
Salutacions!
Tots som contradictoris