Saltar a la vida

Si fossis una gota fina i ben petita d’aigua que es llencés inconscient a navegar, baixaries de pressa i a batzegades enduta pel corrent imparable d’un riu esvalotat. Cavalcant al seu llom et conduiria entre boscos salvatges cap a paratges inimaginables. De lluny admiraries amb comoditat la bellesa del paisatge, i des del punt més alt de les muntanyes blanques fins a l’arena daurada de les platges et deixaries emportar indiferent amb la levitat i la lleugeresa del que sap que tot transcorre i res roman. Enduta per l’aigua brava sentiries absorta les carícies dels mil pètals de les flors que es banyen porugues just a la vora del riu, i mentre el vibrar intens de les fulles dels pollancres et saludaria amb noblesa a cada revolt, el desmai de les llargues branques dels salzes reverenciaria el teu viatge. Ara visitaries prats, ara pobles, ciutats, boscatges i llacs. Avall per una llera segura i ben marcada, solcada per segles de corrents constants, saltaries marges i cascades sempre obligada a davallar. I avall, avall a cada moment més lentament, ara transportada per amplis meandres i entre mil sedimentacions, faries poc a poc cap a la immensa massa d’aigua salada del mar.

De principi a fi i només per un camí.

Però jo et dic que no és pas per art de màgia que baixem com l’aigua sinó per l’estrebada abjecta de la gravetat. L’obligatorietat de la necessitat en un camí de comodíssima intranquil·litat. Quantes vegades no has sentit el crit de la voluntat que et comminava a abandonar el riu, a arrapar-te a aquella branca que fregava l’aigua, a patir la contradicció, la inconsistència, la inseguretat i el vertigen de la llibertat! L’esperança de l’alternança. I és de veritat que et dic, no has pensat per un moment en fer un salt impertinent, fugir del corrent i marcar tu cada passa?