Si t’asseguessis aquí a la vora t’explicaria tot el que veig i et diria tal com em sento i si t’estiguessis una mica aquí al meu costat et contaria contes i et cantaria cançons dolces. Si un dia d’aquests passessis per casa et mostraria tot el món des del meu balcó, i si volguessis quedar-te una estona més, fins passades les dotze, sentiries com mentre la nit calla els roures del jardí xiuxiuegen el teu nom. Ells, que et coneixen bé, et demanarien que et quedessis i que no marxessis mai. Per això, pels arbres i per les nits blanques cal que t’acostis, que vinguis i que reposis una mica al meu costat. Per una vegada i qui sap si per primera vegada.
-
Entrades recents
-
Entrades més vistes
Arxius
-
Sempre amb el vent de cara està subjecta a una llicència de Creative CommonsAixò permet copiar i divulgar l'obra, citant-ne sempre la font i sense fer-ne usos comercials.
Meta
La presència d’algú altre vora la nostra segurament sigui una de les coses més enriquidores que ens pot passar a la vida, no tan sols pel que aquesta ens pugui aportar, sinó pel que nosaltres li poguem donar i ensenyar. Diuen que sempre hi ha una primera vegada, no? Podria ser que només sigui una qüestió de paciència
Hola Caterina,
Tens tota la raó del món, però potser no es tracta aquí d’una persona, sinó d’un sentiment o d’una emoció molt més abstractes.
Gràcies pel comentari.
[...] i jo no sabia que la teva llum expulsaria la foscor i fondria l’ombra. Font de vida vas ser aquí per una vegada i vas omplir l’espai i el vas buidar de buidor. Ahir vam viure i en aquesta vida vam saber per un [...]