Vivia en el camí que porta a la vall, a la vora del riu, en una caseta de fusta vella i corcada on cada matinada el despertava el soroll dels passos forts dels homes que anaven cap a la mina. La mare el llevava ben d’hora i amb un tros de pa a la mà se l’enduia amb les seves tres germanes cap a la filadora. Envoltat de dones sentia els comentaris dels accidents i escoltava atemorit les notícies de les desgràcies, de les explosions de gas, dels esfondraments, dels ferits i dels joves enterrats en vida. Escoltant-les va decidir que ell mai hi aniria a treballar a la mina, perquè la mina era un forat brut i negre que engolia la vida i només tornava morts i ànimes afligides.
Feia poc que el seu pare li havia dit que ja s’estava fent gran, i que els nens quan es fan grans van a treballar a la mina, i ell sabia que aviat seria gran i que quan fos gran marxaria.
En quants racons dle món encara estaran succeïnt històries com aquesta?