Ignora que hi ha d’haver alguna cosa adormida allà sota, submergida en les fredes aigües del llac. Ben quieta, temorosa i arraulida a la vora, contempla un horitzó enfosquit per negres núvols de tempesta, i quan l’aigua obscura i densa s’aixeca empesa pel temporal, es tapa el cap amb els braços i tot el seu cos es posa a tremolar. Els ulls plorosos i la cara bruta de fang, té un cos petit que s’encongeix imaginant que desapareix. I ara culpa amb ignorància i passivitat totes i cada una de les onades que li llença el llac, perquè ella no sap que allà sota hi ha d’haver alguna cosa, alguna cosa tan perversa i fonda, que cada cop que torna l’esberla i la fa plorar.
-
Entrades recents
-
Entrades més vistes
Arxius
-
Sempre amb el vent de cara està subjecta a una llicència de Creative CommonsAixò permet copiar i divulgar l'obra, citant-ne sempre la font i sense fer-ne usos comercials.
Meta
Però un dia descobrirà que allà a sota, en realitat, no hi ha res, que tot eren imaginacions seves, i podrà llençar-se al llac i sentir que aquell llac li pertany.
Tu sempre tant poètica…
Et superes a cada post!!
De fet, només acabava el teu text com tu vas fer amb mi
Marta,
Deus voler dir com jo vaig fer amb el teu, no?
Més aviat sí, perquè jo acabada no estic