Era un d’aquells personatges curiosos que et creues de tant en tant en qualsevol carrer de qualsevol ciutat. D’una cinquantena d’anys i vestit amb l’americana de llana esfilagarsada de sempre, camisa d’un blau descolorit, pantalons gastats i sabates velles de punta rodona, caminava tot el dia sol mentre incansable llençava amb veu solemne encesos discursos i dolces poesies al vent. Amb vocalització daliniana i gesticulació exagerada semblava que volgués fer entendre algú que el nostre món s’enfonsava en una inevitable fatalitat. Feia posats seriosos i de tant en tant s’aturava, s’agafava la barbeta amb els dits índex i polze de la mà esquerra i mentre recolzava un braç amb l’altre inclinava el cos imperceptiblement endavant. La gent que passava pel seu costat o bé se n’apartava amb espant o angúnia o bé en feia una mofa vergonyant. Alguns, pocs, ignoraven la seva presència i passaven de llarg capficats.
Es deia M. i havia viscut tota la seva vida a la ciutat. El dia del seu enterrament només una senyora gran plorava sola al costat del fèretre i al seu costat no hi havia ningú més.
Que trist i maco alhora!Em recorda a molts altres eprsonatjes que han deambulat pels carrers de la meva ciutat!
PD: No et prenguis seriosament res del q escric, els meus posts son un mer excercisi gimnàstic de provocació demagògica gratuïta!