Aquest matí m’he llevat d’hora. Volia gaudir de la fresca de la matinada i dels primers raigs de sol guaitant un instant des de la terrassa un carrer que tot just es posava a treballar. El dia era prou clar, ni la boirina habitual que sempre aixeca el llac entelava el cel, i així ben lluny podia veure amb nitidesa les muntanyes retallades orgulloses encara de la seva capa de neu hivernal. Quatre cotxes i algun tramvia esquinçaven de tant en tant la veu del silenci i la botigueta de queviures de la cantonada encenia una a una totes les seves llums.
Ella surt de casa amb pressa i deixa que la porta de fusta es tanqui sola, poc a poc i amb un imperceptible grinyol; ell avança elegant amb pas atlètic per la vorera; una àvia que es mou amb una tranquil•litat celestial creua el carrer acompanyada d’un gosset negre i esprimatxat. I mentrestant jo respiro i en la meva respiració em sento ser.
M’he relaxat només de llegir-ho. Llevar-se abans per sentir que tu controles el dia i no és el temps que et duu amunt i avall. No sé si algun dia ho podré fer, se m’enganxen els llençols. Però seria una bona idea.
genial text que tot i el seu costumbrisme narratiu, destila energia per tot.
Gràcies pel teu darrer comentari m’has fer reflexionar molt!
Marta,
Sí, és el problema, que se’ns enganxen els llençols, els físics i els imaginats i potser per això no controlem mai res.
Arqueòleg,
Gràcies pel comentari i et seguiré intentant fer reflexionar molt
No sé que tenen els teus texto que avui l’he rellegit pensant que no ho havia eft encara i li he trobat mil matisos nous!
Ep Arqueòleg, d’això se’n diu amor
)
Estic començant a sentir sobre les meves espatlles la responsabilitat de la popularitat. Jaja…
Gràcies a tots dos!!!