M’aixeco de la cadira i em recolzo a la barana de fusta clavant la vista a l’horitzó. Si no sabés que a l’altra banda de l’estret hi ha terra, pensaria que l’ombra difosa i allargassada que es divisa és una boirina matinera o una jove i incipient tempesta que es comença a desenvolupar. Aquest matí és fresc i humit, encara no hem creuat la ratlla de la primavera però ja ens hi acostem, i els raigs de sol que freguen la pell encara no escalfen prou. Puc veure un mar esvalotat. De fet, el mar sempre està esvalotat.
Les onades arriben amb força a una vora d’arena fosca i s’enretiren amb discreció per tornar a atacar, mentre pel passeig que recorre la platja dues senyores grans d’un aspecte nòrdic passegen soles sense fer soroll. Caminen ben a poc a poc amb un aire cansat, i cada poques passes s’aturen per llençar en silenci tot de mirades d’esperança al mar. Sembla com si es volguessin omplir de vida tot i observant la llibertat exaltada d’aquest infinit de blau intens. Tancant els ulls respiren la frescor salada d’una brisa immortal mentre escolten el soroll perpetu del moviment indeturable del que no descansa mai. Perquè el mar, no descansa mai.
De sobte penso en les onades exaltades que deuen arribar a l’altra banda de l’estret. No hi he estat mai però me l’imagino igualment recorregut per platges d’arena fosca banyades per la mateixa ànima immortal. Segur que avui també s’hi escolta la mateixa remor i s’hi respira la mateixa frescor, la mateixa olor de sal. Dues senyores grans, aquestes de pell més fosca, caminen amb la dificultat de l’edat per un passeig més descuidat, tot i que no sé si allà n’hi ha cap de passeig. I quan tanco els ulls veig que des de la llunyania, des de l’infinit, des de la mera probabilitat de la seva existència claven la vista a l’horitzó i llencen al mar tot de desitjos irrealitzables i de preguntes arriscades que mai ningú no els contestarà.
Sublim!