Quan un s’acosta a la barana de pedra vella i observa el que s’hi veu a baix, s’adona que des del punt en el que es troba s’intueix sempre tot més clar. Des d’aquí dalt tot és més bonic. El paisatge fresc s’obre a la vista i la imatge d’un reflex de llum i claredat acaba ennuvolant la raó. No et llençaries per volar entremig d’aquestes fulles rogenques? No et voldries fondre en la seva levitat? No desitges escolar-te com una broma fugissera pel verd groguenc d’aquests arbres de tardor, planejar suaument fins el riu i tocar amb la punta dels dits la seva aigua clara? Des d’aquí dalt tot és possible i si no ho és ho fem possible. I mentrestant els d’allà baix no ens veuen, i si ens miren, ens confonen enmig de cent ànimes inquietes que empresonades dins cossos passius també volen.
-
Entrades recents
-
Entrades més vistes
Arxius
-
Sempre amb el vent de cara està subjecta a una llicència de Creative CommonsAixò permet copiar i divulgar l'obra, citant-ne sempre la font i sense fer-ne usos comercials.
Meta
Estic al.lucinant, no se que ha passat amb el teu post, però em surt sol.lapat (dures entrades en una) i amb aquesta data:
Dissabte, 11 Octubre 2008 per RS
Per altra banda jo també vull anar allà dalt, em cal perspectiva.
Jajaja, és que era trampa, li he posat un link a la segona part del títol que fes referència a aquest post. El vaig escriure des del mateix lloc que vaig escriue el primer ara fa un any, i em va evocar sensacions semblants tot i que emocions diferents.
Des d’allà dalt el paisatge és preciós, però només ajuda a prendre perspectiva, la perspectiva de veritat només se la pot donar un mateix.
Gràcies pel comentari.