Un instant irrepetiblement etern de finitud perpètua

És tot plegat encara més difícil. A vegades un instant de present es perpetua mentre volem, mentre no decidim o fins i tot perquè decidim, i tanmateix a voltes tan sols desapareix sense que puguem ni adonar-nos de la seva subtil desintegració. La llum i el seu instant ens semblen un moment irrepetible i malgrat tot no només es repeteixen sinó que omplen de sentit la nit. Un somriure després d’una estona distant, una mirada després d’una nota discordant, cinc minuts de conversa, una tímida carícia que cau sobre el seu braç, una frase plena, una paraula sentida i un sentiment que altra vegada justifica l’injustificable. Per què no cada dia i a cada instant, per què no avui i per sempre, per què la passió s’ha de veure sotmesa a la raó, per què l’emoció ha de patir una tan dura repressió.

S’ha dictat sentència, només podia ser de culpabilitat, cal executar-la i això vol dir un dia més, una altra acció, una altra decisió, una altre judici, una altra sentència, però de fet, per sort i amb indòmita revolta, un altre pont sobre l’abisme, un altre miratge, un nou color, un proper albir, una renascuda il·lusió, una bella glòria, un potent sentiment, una suau carícia, una dolça mirada i de nou, altra vegada i com sempre, tota, tota la vida.