Caminava capficat amb cabòries absurdes que li mortificaven l’ànima i amb pensaments impossibles dels que sabia que no en trauria mai l’entrellat, però als que de cap manera no es podia sostreure. Mentre amb la mirada pensarosa i els ulls clavats a terra sentia com un so llunyà el brogit del món, va tenir un moment de clarividència, i deixondint-se va parpellejar ràpidament dues vegades, va alçar el cap i va mirar ben lluny. Va ser llavors quan va veure una noia que a uns trenta metres de distància se li acostava amb un pas decidit. La va estar observant mentre la seva imatge s’engrandia i es perfilava. Diria que era més aviat alta i de bona planta. De lluny se li endevinaven uns cabells llargs que just li arribaven a acariciar unes espatlles amples, i en breus instants en confirmaria el seu color terrós i un àgil i bla arrissament. Duia uns pantalons foscos, d’un blau grisós que es convertirien, en només tres passes més, en uns texans gastats. La brusa de màniga curta tindria un color blanc trencat. A cinc metres d’ella li faria uns vint-i-vuit anys i a dues passes reconeixia perfectament el color marró fosc, gairebé negre, d’uns ulls ben rodons i grossos, que amb un nas petitó i arrodonit i uns llavis fins, lleugerament engrandits pel maquillatge, mostraven una fisonomia amable i confiada. No era cap model de bellesa, tot i que si li ho haguessin demanat hauria dit que era maca i a primer cop d’ull hauria aventurat alguna opinió sobre el seu caràcter, senzilla, agradable, probablement simpàtica i de bon tracte. Ara mateix la tenia just al seu costat i no va poder evitar flairar una fragància intensa, jove i floral. Va tancar els ulls i va inspirar ben fondament per assaborir l’olor i aconseguir gravar aquella flaire per sempre més a la seva memòria.
I com una glopada de vent, va passar.
Ell va seguir caminant, però en un darrer esforç per vèncer el seu destí, es va voler girar tan sols un segon per tornar-la a veure. Prou que coneixia el pensament que li estava arribant amb formidable gravetat, i que com sempre que es creuava amb una noia, amb un noi, amb un vell o amb un nen, se li acabava clavant com una fletxa enverinada al cervell: ha passat, i no la tornaré a veure mai més en tota a la meva vida.
No et sembla molt lleugera l’expressió “en tota la meva vida”?
En quin sentit lleugera? Crec que és tot el contrari, és extremadament greu. Mostra un present que de sobte deixa d’existir per sempre, que no l’experimentaràs mai més, que no viuràs mai més. Et refereixes a que és lleugera l’expressió en sí, vull dir, hauria de ser més poètica o profunda, o et refereixes al seu significat, com dient no n’hi ha per tant?
Em refereixo que parlar de tota la vida, amb la de voltes que dóna, amb la de coses inversemblants que passen que mai hauríem esperat, … Concloure que tal cosa o tal altra està llesta per TOTA la VIDA és cosa de déus com a mínim!!!