És com si amb un retrò eixordador, una porta corredora s’hagués tancat just darrera meu, i amb el cop, un present fluït, dinàmic, perpètuament nou i amarat d’emoció hagués estat liquidat. Ja està, boom! tancat i petrificat per sempre. Em fa por fins i tot girar-me. Em fa por veure la porta tancada i m’horroritza saber que res la tornarà a obrir. Em pregunto si el que hi havia darrera la porta encara hi és, i si el que hi havia darrera la porta hi havia estat mai. Potser tan sols ha estat un instant de llum en una immensitat d’ombres. I tanmateix ha valgut la pena, perquè en l’absurditat de l’existència ha estat un punt de justificació, l’únic punt de justificació i de sentit possible. Un raig de sol que omple de llum l’habitació fosca, un riure extàtic i el plor més dolorós, un trocet d’aurora, un bocí de lluna i tota, tota la vida.
La porta, com un tro s’ha tancat, i davant, només hi ha boira.
