Equilibri forçat

Amunt per una carretera estreta d’asfalt grisós i gastat travessant extensos prats. A banda i banda la gespa salvatge encatifa un paisatge que en permanent brega amb la natura lluita per no perdre cap dels seus únics colors. Petits trossos de bosc arreu. Retallats per camins i marges formen clapes fosques i obscures, nuus de fulles, enmig d’un mar de verd daurat. Res a una banda d’una barrera que mai no baixa i una ciutat viva i alegre a l’altra. La bella dama de dimensions colossals, cos voluptuós i posat ufanós protegeix el port amb insolent seguretat mentre sosté, un a cada mà, dos nans lletjos d’esquenes corbades i cossos deformats que com a símbol de poders mundans i celestials fan mala cara. A la dreta terres d’asèpsia i històrica neutralitat, a l’esquerra camps extensos regats de sang d’antigues batalles i de desacords forçats. I tot és en una balança, fins que un platet pesa més que l’altre.

De sentiments enfrontats

És la veritat la que ens enfronta però és la ignorància que palplantada com una boira transparent entre tu i jo, que ens llencem parcialitats i prejudicis, no ens deixa veure-hi clar. Em diràs doncs que si és això el que ens passa i si és així que caminem, val la pena que valorem allò que ens uneix per sobre d’allò que ens separa, però jo et dic que allò que tu creus que ens separa és allò que per mi és íntim, necessari i segur. Et convido a compartir-ho amb gust si realment ho estimes tant com proclames però no em demanis miracles, entén si us plau que tots duem guardat el nostre petit tros de mirall a la butxaca i davant de les afirmacions dures i les frases sentides oposa raó i enteresa però desfés-te de tota agressivitat.

No sé si m’has entès encara però et diré que som on som perquè hem volgut arribar fins aquí, i una vegada aquí seguim i seguirem fent camí mal que a molts els pesi i malgrat que molts ens vulguin aturar, i és així que des del fons del cor et torno a demanar, que quan arribi el moment, que arribarà, oposis si cal amb vehemència raó i eloqüència però desterris la indecència de la violència a l’oblit del passat.

Sentir

Si ara em diguessis que la mar és de color malva i que el cel està fet d’aigua, que els núvols són amalgama de fulles d’arbre i que el vent els espanta i els fa volar, si avui m’agafessis i te m’emportessis, si em volguessis donar la mà, si per un moment m’acompanyessis pels carrers estrets, per les rambles, si m’assenyalessis amb el teu ditet el campanar, si ara fossis aquí per veure’m escriure o si reposessis tranquil·la llegint al sofà, i si et moguessin les paraules senzilles i les frases dolces et fessin somiar, en la contemplació apassionada del color clar de la teva mirada no podria sinó creure cada paraula i deixar-me emportar.

Again

And today you came to me with the same old question again, after a year or so of the first fall, and I cannot do anymore than tell you to follow your path but to lead your way as I told you that day. Yes, I know it is difficult and painful remember, unfathomable though sublime. I told you it is irrational, atavistic, illogical and primitive but today you came to me with the same old question again. I can see my dear that at least during this last year in the deepness of your suffering you can confess that you have lived. There are many who think they live but they pass by you like transparent bodies, like unsustainable ghosts. They have the laugh of the hyena on their faces and you look at them with despise, because in their laugh you see their death and today you feel dead. Today you do not smile, today you cry, and your chest is compressed, and your stomach squeezed, and your legs tremble and your head spins. However you are not dead my friend, you suffer because you wanted to live a passion and passion is not just joy, passion is suffering but above all passion is life. You chose not to be dead that day, you wanted to live, to experience, to give and you knew the risk. And I admire those who want to live up to losing their life by experiencing life.

Today your salty tears flow on your rosy cheeks with sorrow, but when this night passes away your pretty eyes will shine again clear like the mighty sky, for the one who loves life can only smile.

Incert

Emergint del no res ara fa moltes llunes has avançat sempre entre dubtes i preguntes. Per què t’ha calgut sempre caminar en l’obscuritat? Què t’impedia lliurement manifestar-te? Potser cal primer caure i patollar en el fang per poder demà volar com l’àliga. Et deia fa ben poc que avui era el dia de l’oblit de l’ahir i de l’afirmació de l’ara i tu no em contestaves, et recordava que el moment era el present com el present és sempre el moment de la gran dansa i tu t’amagaves, i avui et dic que ja no importa si hores d’ara la sentència ha estat dictada o si la moneda giravolta perpètuament en l’aire.

Despertar de tardor

Hauríeu de veure això! Assegut a la falda de la muntanya, envoltat d’una frescor que encara no tremola i on boirines esfilagarsades que s’escolen entre els arbres fan sentir la humitat a la pell com un polsim de pluja arrossegat per un ventet fi, veig com la natura es transforma i com els faigs i els roures muten tots els seus colors. Hauríeu de presenciar i sentir aquest espectacle! Només cal seure, aixecar els ulls i observar el que es belluga a quatre passes per gaudir de tan embriagadora representació. El bosc és una selva caòtica de fulles que penjades a les branques, plovent dels arbres, arremolinades al vent o desplegant una catifa flonja omplen un quadre de realitat i el taquen d’ocres, daurats i grocs torrats, de porpres, carmesins, de vermells de foc i marrons de terra compartint tots ells la seva barreja amb l’encara lluminosa presència de tot un mar de verd ben viu. Amunt, el blau intens, pur d’un cel inabastable que mostra ufanós la seva essència immutable; al davant, la llum d’un camí dret recobert de fulles adormides i protegit per les reverències que ens fan les branques encara vestides dels arbres, i del fons del camí el sublim cant d’una sirena inevitable que per no estar lligat al pal major de la barca m’arrossega embriac, indefens i mal·leable i em deixa sense sentit.

Somni de tardor

Ahir a la nit vaig tornar a somiar en tu. Recordo com les puntes del teu cabell castany i llis, fi i deixat anar, t’acariciaven imperceptiblement les espatlles, mentre un petit floquet juganer se’t caragolava davant dels ulls acaronant-te entremaliat la galta, que per molt que amb la mà te’l volguessis espolsar ell insistentment basculava i tornava. El collaret de perles que et rodejava el coll ennoblia encara més la teva mirada. Em somreies amb els llavis encesos, amb uns ulls grans, bruns i foscos, il·luminats com els d’una gran nit negra de lluna clara, ulls propis de princesa mediterrània. Els moviments delicats, l’expressió tímida i amable, l’elegant vestit de nit negre fibril·lat de seda salvatge, els braços nuus i la maneta blanca.

Sèiem a la taula del fons l’un davant de l’altre i jo no podia deixar de contemplar la dolçor de la teva cara i just quan començava a allargar el braç per acariciar la pell fina de la teva mà reposada et vas quedar inerta i petrificada. Primer va ser aquella mà, ara gelada, la que va començar a esvair-se en l’aire i amb ella el braç sencer i rere el braç el teu cos preciós, el nasset rodó i els teus ulls de fada.

Vaig romandre potser cinc minuts observant amb tristesa aquell seient buit que desafiant se’m mostrava allà al davant, i poc a poc amb tranquil·litat resignada vaig aixecar-me i vaig posar-me l’americana. Abans però de sortir al fred del carrer vaig voler girar-me una darrera vegada, potser va ser només un reflex inconscient o l’acció impulsada per una vana esperança. Vaig somriure amb desgana contemplant aquella imatge ara estripada, dues copes de vi negre mig buides sobre una tauleta parada i un miler d’il·lusions trencades.

Diàfanament obscur

És en la percepció que vivim i és en la percepció que morim. Res existeix verament, només la idea de la nostra existència i de l’existència dels altres, i qualsevol desenvolupament en l’esdevenir de les nostres accions no és res més que l’esdevenir d’existències basades en percepcions que per incompletes i subjectives són falses. Creem misteris on tan sols hi ha simples fets, creem esperances on no hi ha res més que vans passatges, creem il·lusions on no hi ha res més que la mera projecció de les nostres emocions, creem pors on només hi ha excuses i covardies, creem ridículs missatges que arriben a enganyar fins i tot les nostres pròpies passes. I si és així, què és cert i què és fals, on és la realitat, la veritat, la raó i la lògica de tot plegat. No hi ha res més enllà del que creem com a percepció d’un entorn que desconeixem, i malgrat tot persistim i malgrat tot existim. I tot això ho podria haver guarnit amb metàfores i floritures però em diries que sóc repetitiu i pesat, ho deixo així perquè a vegades ens cal veure una transparència en nosaltres mateixos que som incapaços de veure en els altres. Cal mirar els ulls de tota aquesta gran mentida que és la percepció de la nostra vida i caminar endavant, si és que hi ha endavant.

Idea pura

Cau la pluja i mentre el cos se’m xopa aixeco el cap per veure com de ben lluny una gota clara d’aigua se m’apropa calmosa al front. És fina i rodona i amb la serenor fresca de l’alba llisca avall per l’aire percebent a mesura que avança una gravetat que es fon. Com un estel, arrossega una petita cua de gotetes minúscules que es passegen totes elles cofoies per davant dels meus ulls, i quan gairebé sense tocar-me m’acaricia la galta deixant-hi un invisible rastre moll, prosseguint el seu tranquil davallar em somriu amable, saludant-me educada, per fer brotar quan arribi l’hora mil petits esquitxos d’aigua que saltaran per tot.

Escolto l’espetec de les gotes de pluja arreu, totes fines i rodones omplen el cel imperceptibles, i mentre xipollegen les unes amb les altres observo des del balcó de casa com la nit s’acaba i com els arbres del passeig em reclamen en el nostre secret llenguatge la revelació d’un nom. Orgullós em nego a pronunciar-lo i m’abstinc tan sols de pensar-lo, perquè no el vull dir ni el vull sentir, perquè si el digués el que és esperit prendria forma, l’ànima esdevindria cos, la idea ombra, el sublim imperfecte, l’imperible corrupte i el diví humà, i no és que no vulgui viure l’ésser ver, cert és que la vida només pot ser viscuda en la percepció física de la falsa veritat, però en el món on la llum impera gloriosa ella és sempre immutablement divina i dolça, i a l’igual que aquella gran gota d’aigua clara que tota sola em purifica i m’omple no li cal cap nom.

Un altre any des d’aquí dalt

Veig amb els ulls tancats com tota la placeta roda al meu voltant, els arbres que esprimatxats ja perden les seves fulles, els gronxadors vells que xerriquen, la canalla que juga i que xiscla i les parelles joves que s’expliquen amb mirades que somriuen tot d’històries d’il·lusió. Veig trossets petits de cel que s’escolen entre les branques encara poblades del faig, veig una merla que salta i lluny, a la muntanya, les tonalitats que encara verdes s’aclareixen ja groguenques per iniciar el quadre de tardor.

Aquest sol de tarda em permet contemplar des d’aquest banc de fusta antiga la puresa blava d’un hemisferi lluent, i mentre escolto el soroll de la grava que rodola i s’arrossega queixosa, el vent que altra cop em visita em demana amb suaus carícies que li conti els contes que li amago en secret. Li escric de fades i d’ogres, d’amors i tendreses, d’odis i baixeses, de passions, d’emocions, de ràbies, de voluntats, de sentiments, de la vida, del món. I si així, mirant l’infinit que m’envolta i sentint la seva abraçada sòlida hagués de desitjar qualque cosa que m’omplis de calor, voldria que el present que impregna les meves paraules em guiés amb fermes passes pel camí venidor.