Feed on
Entrades
Comentaris

Fugida i retorn

- Encara t’estimo.

- No m’estimes. M’utilitzes per escapar, per fugir de tu mateixa i d’una realitat que et rosega l’ànima i que t’ofega tot el cos. Com tota la gent que tens aquí al davant vius una vida buida i trista. Ben poques coses t’hi donen un sentit. Una d’elles és el teu fill, però fora d’ell saps que tot és una gran mentida, i potser un dia també ell esdevindrà mentida i la part més gran de la teva petita farsa. Et sembla que agafant-te a un passat que recordes bonic, intens i ple d’emocions t’escapes d’un present angoixant i hipòcrita, però no es pot escapar cap al passat, només pots actuar sobre el present, amb un compromís ferm amb tu mateixa, per mirar de construir un futur més real i més digne de ser viscut. Tu tries. Ballem?

Judici i projecte

El va despertar el so polifònic de l’alarma del primer mòbil. En cinc minuts sonaria la del segon. Estrident. No va moure un dit ni tan sols per prémer un botó qualsevol a l’atzar, i posposar almenys així aquell soroll de fons tan maleïdament monòton i repetitiu. L’abatiment físic, causat pel son lleuger i trencat d’una nit de xafogor enganxosa, li impedia de fer qualsevol moviment, i encabit en aquella cambra tancada i resclosida, notava el seu cos pesadíssim petrificat damunt del llit mentre la inconsciència dels primers moments de la desvetlla, el cap poc clar i la ment en blanc li regalaven uns darrers segons d’abstracció confusa. Només va tenir esma d’obrir els ulls, i com havia fet cada matí dels darrers cinc anys, es va quedar abstret mirant el sostre esgrogueït de l’habitació fosca. La mirada fixa i desenfocada percebia un fil de claror esmorteïda que es filtrava per un dels llistons de la persiana vella i mig desballestada. El d’avui seria un dia ennuvolat i potser fins i tot caurien quatre gotes. Com sortint amb una indolent lentitud d’una boira espessíssima, el cap se li va començar a aclarir per fer-lo caure en aquella recurrent i asfixiant sensació d’angoixa, que de forma inconscient, precedia el mateix pensament incisiu i perforador de cada matí: avui tinc un altre judici. El d’ahir l’havia superat mitjanament bé i el d’abans d’ahir i tots els altres. Però el d’avui, com el de cada dia, era diferent, perquè el d’avui, igual que el de cada dia, era el d’avui i era l’únic. No li importava pas tant el resultat final de la sentència com tot el procés en si, perquè sabia que al cap i a la fi, al vespre, el jutge li regalaria un nou dia per enfrontar-se a un altre litigi l’endemà mateix. Això sol ja era tota una declaració de culpabilitat. No, l’important no era la sentència sinó totes i cada una de les passes que realitzaria durant tot el procés, perquè cada passa podia dur-lo o bé a un no res indeterminat per trobar-se perdut en un camp obert i a mercè de les inclemències, o bé a moure’s en la direcció correcta del seu propòsit i a projectar-se cap al futur amb convicció.

L’alarma polifònica s’havia esmorteït sola. Havien passat cinc minuts i explotava la segona. Estrident. Va saltar d’una revolada damunt del mòbil, el va agafar i el va apagar. Dret al costat del llit se’l va quedar mirant amb absolut desdeny, i amb una ràbia còsmica fruit de la seva més gran impotència el va rebatre contra la paret i el va esclafar.

Passió, glòria i absurd

- Imagino a los ángeles como seres leves que flotan y que llevados por una suave brisa pasan observando de lejos, tan solo muy de lejos, la vida real. Sin embargo, son los demonios los que bailando danzas infernales, experimentando dolorosamente el sufrimiento, disfrutando de las flaquezas de sus tentados, desafiando tabúes y riéndose de todas y cada una de nuestras prohibiciones rebosan existencia y se empapan, se impregnan y se llenan completamente de vida real.

- Sufrir vas a sufrir seas ángel o demonio porque la vida ya te regala sola el sufrimiento. Siendo ángel puedes vivir y disfrutar y hacer disfrutar a los demás. Los ángeles pueden, si quieren, quitarse las alas, pero los demonios no podrán jamás arrojar el tridente.

- Los ángeles no pueden vivir simplemente porque no pueden sufrir, y si bien es cierto que la vida te da el sufrimiento, también lo es que por él disfrutas la belleza del mundo. Lo realmente bello en Romeo y Julieta es el amor, pero lo que lo sublima es el sufrimiento y la muerte. Un ángel no sufre, no llora, no muere, y en su levísima e insustancial existencia no vive.

- Lo malo de la vida lo vas a experimentar quieras o no, y es por tanto de lógica encaminarte hacia la búsqueda de lo bueno. La muerte para mi no sublima nada. La muerte es lo más horrible que existe. La muerte representa el fin de todo. Idealizamos a los muertos los que quedamos vivos, sin embargo, seguro que Romeo y Julieta habrían sido infinitamente más felices paseando su amor imperfecto por las calles de Verona que muertos.

- Probablemente habrían vivido una felicidad más duradera aunque mucho menos intensa, pero de todas formas Romeo y Julieta son nuestros héroes, y nuestros héroes deben morir para que nosotros les reconozcamos. Un final feliz de Romeo y Julieta habría convertido el romance en una película de Hollywood. Su trágico final era necesario. La muerte sublimó su amor, y esta no fue más que el resultado de una existencia que rebosó sin límites de emoción y sentimiento. Lo que vivieron fue el amor absoluto, una descomunal pasión, la auténtica y verdadera vida!

- Eso es hermoso y me apasiona leerlo en las novelas o verlo en las películas, pero ¿de verdad piensas que en la vida todo tiene que ser tan trágico para que se convierta en bonito y real? Lo que menos deseo a una persona a la que quiero es que muera, ni necesito que nadie se muera físicamente de amor por mi. ¿De qué te sirve? ¡Lo prefiero vivo y muriéndose en vida por mis huesitos! Valoramos a los muertos por lo que han hecho en vida. Yo no quiero héroes, prefiero gente de carne y hueso.

- Claro, tienes razón, en nuestras pequeñas vidas todos queremos esto, ¿pero qué es una vida sin héroes? Han muerto, todos, era justo y necesario. Murieron por su pasión, y mientras su muerte se llevó la épica nos dejó la masa. Por esto en nuestra mediocre existencia nos afanamos en buscar una felicidad que se nos escapa a cada instante. Somos Sísifo con su piedra, efímeramente feliz cada vez que llega a la cima.

- Sigue habiendo épica, no de la forma tan idealista y clásica en que tú la concibes, pero claro que sigue habiendo poesía y gente que aunque de carne y hueso son como los grandes héroes. El caso es ser capaz de verlo. Si te empeñas en pensar que todo es un asco ¿cómo vas a experimentar nunca la felicidad? El error principal es intentar buscarla porque así siempre se te escapa. Creo que esos héroes de los que hablas tenían un pensamiento mucho más simple. Intenta disfrutar de todos los privilegios que tienes.

- Tenemos privilegios materiales pero vivimos vidas desapasionadas, vidas vacías, de felicidad efímera y de existencia absurda.

- ¿Pero qué es lo que quieres? Coincido en algunas cosas contigo, pero ya no las expreso así ni me producen esa inquietud. No sé porqué, a lo mejor o es que esto es la famosa madurez, o simplemente he superado esas dudas, o sencillamente me he idiotizado y estoy como dormida. ¡No esperes grandes batallas y si de verdad las quieres ve a por ellas! ¿Pero, qué es para ti una batalla?

- La batalla es el camino que te lleva a la victoria y a la gloria. Es por tanto la pasión que te conduce a la plenitud de la vida y a la felicidad absoluta.

- La batalla es entonces la pasión, el camino hacia algo, la ilusión por conseguirlo. La victoria es la plenitud de la vida y su consecución algo efímero. Y la gloria, la felicidad absoluta. Lo conseguirás si eres capaz de disfrutar del camino a la gloria, de tus batallas y de tus victorias y si puedes darte cuenta de lo que has conseguido. Entonces ya no querrás ni librar más batallas ni obtener más victorias, sino simplemente disfrutar de la gloria.

- Si en algún momento consiguiéramos la ansiada gloria nos encontraríamos de forma inmediata e inevitable envueltos en nacientes cruzadas. Somos seres obligados a afrontar las nuevas y más dolorosas dificultades, condenados por nuestra existencia a librar sin sosiego las más duras batallas, porque en verdad te digo, una vez hemos llegado a la cima, la piedra siempre se vuelve a despeñar.

Caiguda i alliberament

Quan la deïtat es fa home, quan baixa a ran de terra, quan es fa desxifrable tota la seva mentida, quan es desemmascara la fal•làcia i quan tothom palpa i veu clara aquella tan corrent essència, tot ell esdevé vacu i vulgar, tan vacu i tan vulgar que la seva sempre amenaçadora ironia esdevé una borda manifestació de la més baixa mediocritat humana. L’home queda al descobert per la seva incontrolable humanitat, i inconscient de la banalitat de la seva existència posa en moviment tots els ressorts de la llibertat aliena. Un nou albir truca a la porta. L’esclau es desvetlla, es deixondeix i es desperta, i si avui només pot cridar sóc jo i sóc aquí, demà prendrà consciència de la seva immensa potència, arrabassarà de mans alienes el control sencer de la seva pròpia vida i iniciarà amb noble decisió un nou, únic i sublim caminar.

Crear-se i viure

Sé el que busques, m’ho has explicat manta vegades. Una base sòlida que et defineixi i un conjunt d’elements constitutius i diferencials que et facin ser tu mateix. Saps que hi són però no els trobes. Et sents arrossegat per la corrent destructiva de la massa i tot i que saps que la força i la voluntat resideixen dintre teu, no veus ni com fer-les aflorar ni com mostrar-les. Però escolta’m, només el compromís amb tu mateix et pot dur més enllà. Cal arriscar per completar-se. La posició còmoda només porta a la més absurda inactivitat i a una lleugera i mediocre existència. És aquest compromís el que et definirà i són la teva pròpia actuació i totes i cada una de les teves decisions el que canviaran la teva realitat. Reneix, reinventa’t, i crea’t a tu mateix una i altra vegada. Només així t’amararàs de vida.

Percepció

No el veies i sabies que hi era. Si et giraves te’l trobaries. La seva presència desprenia una força titànica i transmetia una energia descomunal que omplia tota l’estança. Senties un respecte profund per aquella criatura, tan profund que el confonies amb un sentiment de por. Respecte, por i autoritat. Respecte i por a l’autoritat. Autoritat per superioritat i superioritat per abús, per supremacia i per excel•lència. I tanmateix, superioritat fruit de la innocent percepció. Vana fal•làcia, bast engany, pura fantasia però brillant metàfora. Entendre la fantasia, comprendre la metàfora i desxifrar el món. Realitat? Humanitat.

La força immensa segueix omplint tota l’estança amb una fúria gegantina, però l’ésser ja no ofega. L’home ja no fa por.

L’incomplet

- Vull parlar amb tu.
- Et decebré.
- Hi insisteixo.
- No sóc qui tu et penses, no posseeixo el tu necessites ni et puc oferir el que tu vols. El tot és lluny, el camí és llarg i es fa de nit. Busca en un altre lloc.

Autenticitat

Quan has assumit i interioritzat que en tot moment l’actuació correcta és una i de sobte tot trontolla als teus peus, penses que en algun lloc hi ha d’haver una gran falla. La demostració de força i de poder no pot passar per elements externs, artificials i ficticis, perquè llavors tota la teva força és falsa i el que tu ets i representes esdevé una gran mentida. Mostra’t tal com ets, delpullat d’emblemes materials i amb una autenticitat manifesta. Si algú vol un emblema que el busqui ben lluny. L’únic teu ets tu mateix i en això resideix tota la teva riquesa.

I sempre amb el vent de cara

Amb ben poca consideració he manllevat un vers del que és el gran poema. L’Ara Mateix de Miquel Martí i Pol és una obra que sempre m’ha transmès força i esperança en un país malmès i maltractat per naturals i forasters. Quin llarg camí d’angoixa i de silencis, però som on som, més val saber-ho i dir-ho. Malgrat tot, aquest blog no vol parlar de política sinó que vol parlar de la vida, perquè la vida, ara lleugera ara apassionada, ara tèbia ara arrauxada, es viu sempre amb el vent de cara per avançar sempre tallant el vent. La vida és lluita, projecte i afirmació. En la vida també cridem qui som i volem que tothom ho escolti, però sobretot el que volem és viure-la amb passió i amb la major intensitat possible. Perquè sí, perquè tots nosaltres volem enfilar l’agulla que punt a punt teixeixi un propòsit i defineixi un món, en el que fins i tot en la defallença i lliurats heroïcament a la nostra particular batalla puguem proclamar solemnement que sí, que tot està per fer i tot és possible.