Saber

Ara mateix voldria saber-ho tot, però si ho sabés tot què en faria? De ben segur que no hi hauria ni angoixa ni recança, que el tremolor incessant de la incertesa es tornaria en plàcid repòs, però també és cert que si ho sabés tot ni construiria castells als núvols ni esperaria que arribés demà. Són bons els jocs de mots i paraules sempre i quan hi juguis amb honestedat i sé que el camí a voltes es torça i que esperem tornar-lo a redreçar. Potser perquè no hi veiem a l’altra banda i ni tan sols al nostre costat volem saber tot el que passa com jo vull saber tot el què et passa pel cap. Però si ho sabés no podria construir castells als núvols ni esperar que arribés demà.

Un malson

Si t’expliqués allò que aquella nit tot sol vaig viure no em creuries i et voldries escapar. Un camí de mort en vida, sense esperança, sense il·lusió, sense futur, sense destí, sense sentit. Un anar d’aquí d’allà sense ordre, un abisme, un precipici, una fi sense fi i mentre el moment s’acostava ganes de fugir. Embogit per timbals histèrics, eterns, eixordadors que amagaven les hores foradava el terra i m’enterrava viu en l’ombra per sobreviure mort en la més negra profunditat. Ni t’ho imaginaries ni ho voldries arribar a veure mai, però si per un moment, per un instant, per un segon, per un pessic de pols d’hora notessis només per una vegada la cruel fuetada ardent a la pell, fugiries espaordida i desorientada, esglaiada, ofuscada, esquinçada, perduda i sola i veient davant teu la teva ànima morta se’t fondria el present.

Des del cim

Et despertes i et lleves a poc a poc, és diumenge i tot és tranquil, plàcid i blanc, molt blanc. Seus i penses, recordes. Recordar és el que et connecta amb tu mateix, sense el record simplement no existeixes, i recordes un moment passat, recent, molt recent en el que has viscut i en el que no només t’has sentit en pau i a gust amb tu i amb tot, sinó que a més a més t’has sentit viu i t’has percebut lliure.

Des del cim de la muntanya contemples el món i és aquí en el cim de la muntanya on el món t’omple, però no et fa gran el que et passa al cim sinó com hi arribes i què hi fas.

La pedra comença a rodolar avall altra vegada, càstig diví, fruit i destí de la teva vanitat i alhora principi i camí de vida, perquè serà de nou per ànsia de llibertat i anhel de felicitat que cegament prosseguiràs la partida.

Penetrar

És per misteri, per desconeixença, per ganes d’avançar, de descobrir i d’admirar. És per voluntat de saber i de veure, és per experimentar, és per viure, per somiar. És per la intenció d’arribar al fons, gairebé al cap del camí però sempre i només gairebé. És per gana i per set, per desig i amb ràbia. És perquè he anat més enllà que vull anar més enllà. És perquè hi ha un mur que salto el mur. És perquè he vist els arbres que vull veure el bosc. És per sentiment, per emoció i per passió, i sí, també per vanitat i per ambició. I és per la vida, perquè al final és sempre tot per la vida.

Propòsits

Potser si que tot plegat no és res més que renúncia i fe, fe en Déu, fe en l’home, fe en un mateix, què l’importa això a la vida! Ser capaç de comprometre’s per fe en el desconegut, en l’absurd. Voler abandonar conscientment un present que ja és passat per abraçar amb amor apassionat un present que és ja principi de futur. Deslliurar-se d’antics i pesats bagatges i despullats, gaudint dels flocs de neu glaçats sobre la pell, caminar a les fosques envoltats de llum cap a un punt de claror sublim que si el veiem com un astre magne i brillant li veiem perquè el sabem nostre.

Una dama en rotació

Però qui és qui desequilibra la balança en tot moment? Qui pot posar i de fet posa o treu més pes a cada platet? Ahir em deies que és la vida la que ho desequilibra tot i tot ho equilibra de nou en un punt distant i avui em parles de la necessitat imperant. Però sigui com sigui, crec que és la balança fidel reflex de les accions humanes, la vida pesa a l’esquerra però jo et dic que podem omplir el platet de la dreta o afegir més pes la vida fent la balança, per un efecte de reacció a l’acció, més oscil·lant. El moviment és permanent i l’exercici i el reequilibri, i cal que sigui constant i persistent, sense objectiu i sense fi.

La bella dama sosté dos ridículs nans a les seves mans però sap ben bé que és ella mateixa la que és a les mans dels dos grotescos nans, i mentre poderosa, braços estesos i mirada desafiant, els manté en suspensió, mira en rotació l’horitzó i valora com compensar o repartir cada força i cada pes. Potser no li servirà de res, però aquest és el motiu de la seva vida.

Equilibri forçat

Amunt per una carretera estreta d’asfalt grisós i gastat travessant extensos prats. A banda i banda la gespa salvatge encatifa un paisatge que en permanent brega amb la natura lluita per no perdre cap dels seus únics colors. Petits trossos de bosc arreu. Retallats per camins i marges formen clapes fosques i obscures, nuus de fulles, enmig d’un mar de verd daurat. Res a una banda d’una barrera que mai no baixa i una ciutat viva i alegre a l’altra. La bella dama de dimensions colossals, cos voluptuós i posat ufanós protegeix el port amb insolent seguretat mentre sosté, un a cada mà, dos nans lletjos d’esquenes corbades i cossos deformats que com a símbol de poders mundans i celestials fan mala cara. A la dreta terres d’asèpsia i històrica neutralitat, a l’esquerra camps extensos regats de sang d’antigues batalles i de desacords forçats. I tot és en una balança, fins que un platet pesa més que l’altre.

De sentiments enfrontats

És la veritat la que ens enfronta però és la ignorància que palplantada com una boira transparent entre tu i jo, que ens llencem parcialitats i prejudicis, no ens deixa veure-hi clar. Em diràs doncs que si és això el que ens passa i si és així que caminem, val la pena que valorem allò que ens uneix per sobre d’allò que ens separa, però jo et dic que allò que tu creus que ens separa és allò que per mi és íntim, necessari i segur. Et convido a compartir-ho amb gust si realment ho estimes tant com proclames però no em demanis miracles, entén si us plau que tots duem guardat el nostre petit tros de mirall a la butxaca i davant de les afirmacions dures i les frases sentides oposa raó i enteresa però desfés-te de tota agressivitat.

No sé si m’has entès encara però et diré que som on som perquè hem volgut arribar fins aquí, i una vegada aquí seguim i seguirem fent camí mal que a molts els pesi i malgrat que molts ens vulguin aturar, i és així que des del fons del cor et torno a demanar, que quan arribi el moment, que arribarà, oposis si cal amb vehemència raó i eloqüència però desterris la indecència de la violència a l’oblit del passat.

Sentir

Si ara em diguessis que la mar és de color malva i que el cel està fet d’aigua, que els núvols són amalgama de fulles d’arbre i que el vent els espanta i els fa volar, si avui m’agafessis i te m’emportessis, si em volguessis donar la mà, si per un moment m’acompanyessis pels carrers estrets, per les rambles, si m’assenyalessis amb el teu ditet el campanar, si ara fossis aquí per veure’m escriure o si reposessis tranquil·la llegint al sofà, i si et moguessin les paraules senzilles i les frases dolces et fessin somiar, en la contemplació apassionada del color clar de la teva mirada no podria sinó creure cada paraula i deixar-me emportar.

Again

And today you came to me with the same old question again, after a year or so of the first fall, and I cannot do anymore than tell you to follow your path but to lead your way as I told you that day. Yes, I know it is difficult and painful remember, unfathomable though sublime. I told you it is irrational, atavistic, illogical and primitive but today you came to me with the same old question again. I can see my dear that at least during this last year in the deepness of your suffering you can confess that you have lived. There are many who think they live but they pass by you like transparent bodies, like unsustainable ghosts. They have the laugh of the hyena on their faces and you look at them with despise, because in their laugh you see their death and today you feel dead. Today you do not smile, today you cry, and your chest is compressed, and your stomach squeezed, and your legs tremble and your head spins. However you are not dead my friend, you suffer because you wanted to live a passion and passion is not just joy, passion is suffering but above all passion is life. You chose not to be dead that day, you wanted to live, to experience, to give and you knew the risk. And I admire those who want to live up to losing their life by experiencing life.

Today your salty tears flow on your rosy cheeks with sorrow, but when this night passes away your pretty eyes will shine again clear like the mighty sky, for the one who loves life can only smile.