De nit a casa

Fet i fet són dos quarts d’onze i toca tancar la paradeta. Avui el dia ha estat mogut al matí, intens al migdia i avorridot a la tarda. Arribes a casa i et poses a llegir. Tot és fosc i la lluna plora. Si et digués el que em passa ara mateix pel cap em diries que m’he tornat boig, però no m’hi he tornat, ho sóc i vull dir-t’ho, i pel que fa a la nostra conversa d’avui sí, és clar que tot és veritat, si no fos veritat no t’ho diria, no, no existiria, si t’ho dic és perquè vull dir-t’ho i si vull dir-t’ho és perquè ho sento així. Ara tapa’t que ja són les dotze tocades i a més a més la calefacció falla. Dorm i aixeca’t fresc demà al matí.

Saber

Ara mateix voldria saber-ho tot, però si ho sabés tot què en faria? De ben segur que no hi hauria ni angoixa ni recança, que el tremolor incessant de la incertesa es tornaria en plàcid repòs, però també és cert que si ho sabés tot ni construiria castells als núvols ni esperaria que arribés demà. Són bons els jocs de mots i paraules sempre i quan hi juguis amb honestedat i sé que el camí a voltes es torça i que esperem tornar-lo a redreçar. Potser perquè no hi veiem a l’altra banda i ni tan sols al nostre costat volem saber tot el que passa com jo vull saber tot el què et passa pel cap. Però si ho sabés no podria construir castells als núvols ni esperar que arribés demà.

Un malson

Si t’expliqués allò que aquella nit tot sol vaig viure no em creuries i et voldries escapar. Un camí de mort en vida, sense esperança, sense il·lusió, sense futur, sense destí, sense sentit. Un anar d’aquí d’allà sense ordre, un abisme, un precipici, una fi sense fi i mentre el moment s’acostava ganes de fugir. Embogit per timbals histèrics, eterns, eixordadors que amagaven les hores foradava el terra i m’enterrava viu en l’ombra per sobreviure mort en la més negra profunditat. Ni t’ho imaginaries ni ho voldries arribar a veure mai, però si per un moment, per un instant, per un segon, per un pessic de pols d’hora notessis només per una vegada la cruel fuetada ardent a la pell, fugiries espaordida i desorientada, esglaiada, ofuscada, esquinçada, perduda i sola i veient davant teu la teva ànima morta se’t fondria el present.

Des del cim

Et despertes i et lleves a poc a poc, és diumenge i tot és tranquil, plàcid i blanc, molt blanc. Seus i penses, recordes. Recordar és el que et connecta amb tu mateix, sense el record simplement no existeixes, i recordes un moment passat, recent, molt recent en el que has viscut i en el que no només t’has sentit en pau i a gust amb tu i amb tot, sinó que a més a més t’has sentit viu i t’has percebut lliure.

Des del cim de la muntanya contemples el món i és aquí en el cim de la muntanya on el món t’omple, però no et fa gran el que et passa al cim sinó com hi arribes i què hi fas.

La pedra comença a rodolar avall altra vegada, càstig diví, fruit i destí de la teva vanitat i alhora principi i camí de vida, perquè serà de nou per ànsia de llibertat i anhel de felicitat que cegament prosseguiràs la partida.

Penetrar

És per misteri, per desconeixença, per ganes d’avançar, de descobrir i d’admirar. És per voluntat de saber i de veure, és per experimentar, és per viure, per somiar. És per la intenció d’arribar al fons, gairebé al cap del camí però sempre i només gairebé. És per gana i per set, per desig i amb ràbia. És perquè he anat més enllà que vull anar més enllà. És perquè hi ha un mur que salto el mur. És perquè he vist els arbres que vull veure el bosc. És per sentiment, per emoció i per passió, i sí, també per vanitat i per ambició. I és per la vida, perquè al final és sempre tot per la vida.

Propòsits

Potser si que tot plegat no és res més que renúncia i fe, fe en Déu, fe en l’home, fe en un mateix, què l’importa això a la vida! Ser capaç de comprometre’s per fe en el desconegut, en l’absurd. Voler abandonar conscientment un present que ja és passat per abraçar amb amor apassionat un present que és ja principi de futur. Deslliurar-se d’antics i pesats bagatges i despullats, gaudint dels flocs de neu glaçats sobre la pell, caminar a les fosques envoltats de llum cap a un punt de claror sublim que si el veiem com un astre magne i brillant li veiem perquè el sabem nostre.

Una dama en rotació

Però qui és qui desequilibra la balança en tot moment? Qui pot posar i de fet posa o treu més pes a cada platet? Ahir em deies que és la vida la que ho desequilibra tot i tot ho equilibra de nou en un punt distant i avui em parles de la necessitat imperant. Però sigui com sigui, crec que és la balança fidel reflex de les accions humanes, la vida pesa a l’esquerra però jo et dic que podem omplir el platet de la dreta o afegir més pes la vida fent la balança, per un efecte de reacció a l’acció, més oscil·lant. El moviment és permanent i l’exercici i el reequilibri, i cal que sigui constant i persistent, sense objectiu i sense fi.

La bella dama sosté dos ridículs nans a les seves mans però sap ben bé que és ella mateixa la que és a les mans dels dos grotescos nans, i mentre poderosa, braços estesos i mirada desafiant, els manté en suspensió, mira en rotació l’horitzó i valora com compensar o repartir cada força i cada pes. Potser no li servirà de res, però aquest és el motiu de la seva vida.