Ara

Un moment infinitament petit és el que tenim a cada instant de vida. Això i res més. Demà viurem les conseqüències de les causes o qui sap si tal vegada l’última conseqüència de la darrera causa. Els moments no existeixen si no es constitueixen en infinita corrua d’instants, i em pregunto si hem arribat a aquest instant guiant els passos de la nostra llibertat o si és la necessitat la que guia sempre els passos de la nostra vida. Sí, ja ho sé, no ens posarem mai d’acord, tu i jo i un en els dos. Però som on som, ara i ara i ara i ara, i és en aquest ara que cal sentir la vida.

Mira la pluja com cau amb força i com espetega potent la gotellada. El rugit del tro ens reclama. Enlluernador, l’instant de foc del llamp ens reivindica. En aquest ara l’aigua fresca i transparent ens esquitxa els braços i ens refresca un cos que ofegat de xafogor vol fruir la vida. En aquest ara flairem l’olor humit de la terra, l’inspirem ben fort i volem sentir-la i ser-ne part. Gaudim doncs en aquest ara d’aquest efímer i últim plaer, fem-lo del tot nostre i per fi guardem-lo, perquè tot just ara, en aquest ara, en comença a començar un altre.

Per primera vegada

Si t’asseguessis aquí a la vora t’explicaria tot el que veig i et diria tal com em sento i si t’estiguessis una mica aquí al meu costat et contaria contes i et cantaria cançons dolces. Si un dia d’aquests passessis per casa et mostraria tot el món des del meu balcó, i si volguessis quedar-te una estona més, fins passades les dotze, sentiries com mentre la nit calla els roures del jardí xiuxiuegen el teu nom. Ells, que et coneixen bé, et demanarien que et quedessis i que no marxessis mai. Per això, pels arbres i per les nits blanques cal que t’acostis, que vinguis i que reposis una mica al meu costat. Per una vegada i qui sap si per primera vegada.

La mina

Vivia en el camí que porta a la vall, a la vora del riu, en una caseta de fusta vella i corcada on cada matinada el despertava el soroll dels passos forts dels homes que anaven cap a la mina. La mare el llevava ben d’hora i amb un tros de pa a la mà se l’enduia amb les seves tres germanes cap a la filadora. Envoltat de dones sentia els comentaris dels accidents i escoltava atemorit les notícies de les desgràcies, de les explosions de gas, dels esfondraments, dels ferits i dels joves enterrats en vida. Escoltant-les va decidir que ell mai hi aniria a treballar a la mina, perquè la mina era un forat brut i negre que engolia la vida i només tornava morts i ànimes afligides.

Feia poc que el seu pare li havia dit que ja s’estava fent gran, i que els nens quan es fan grans van a treballar a la mina, i ell sabia que aviat seria gran i que quan fos gran marxaria.

El roure

Avui he entès el roure mil•lenari. Sempre em deia que vivia de les arrels i que era per les arrels que s’havia fet tan robust i fort. Ben dobles, profundes, esteses i allargades, xuclava vida de la terra i la tornava en forma de bellesa i resplendor. Des del primer dia li havia vist una gràcia infinita. Un tronc ample, resistent i compacte aguantava les mil branques que li naixien arreu i que estirades progressaven imparables allargant-se com si volguessin abraçar el món. Sofria despullat però impertèrrit els freds hiverns de la collada i mostrava el seu encís cada estiu prenent forma excelsa de verdor desordenada. Era bell i era profund. S’agafava ferm i mostrant l’orgull de la seva presència aguantava indiferent cada febrerada. Imponent.

Avui he vist que és pels fruits, per les fulles, per les branques, pel tronc i per les arrels que els arbres aguanten. Que és per tot això pel que no se’ls endú l’aire. Per les seves arrels s’afermen i per la seva bellesa romanen.

Un passeig

Tombant a mà esquerra baixo pel primer carrer que s’endinsa a la ciutat vella, empedrat com els carrers d’abans, amb llambordes fosques de granit irregularment rectangulars, que col·locades simètricament l’una al costat de l’altre es troben totes tan ben posades com tot en aquest país. A la dreta la biblioteca central, a l’esquerra les primeres cases antigues, deuen tenir més de cinc-cents anys, una llibreria d’antic, la primera galeria d’art i un petit restaurant de menjar tradicional.

Avui fa sol, molt de sol, i una cambrera jove de cabells rossos para les poques taules de la placeta, totes a la dreta d’una font d’aigua immaculada, amb cura però amb pressa. És bonica. Somriu, com el senyor amb la pell torrada que m’acabo de creuar baixant i que tenia un cert aire mediterrani. Dues noies joves, deuen tenir uns vint anys, seuen en un banc de fusta ignorant que des de ben amunt els plàtans se les miren amb tendresa i les protegeixen amb les seves fulles palmades del bat de sol. Estudien com gairebé tothom en aquesta zona, en aquesta hora, en aquesta època de l’any, i jo m’endinso a la biblioteca on joves de màniga curta seuen amb el cap cot, gairebé immòbils, amb expressió concentrada, coberts de papers fins dalt i envoltats de llibres mentre tot segueix igual.

Fer el camí

Acostumes a caminar sol per la vora del mar sentint la carícia de l’aigua als teus peus amb el xipolleig tebi de les onades, mentre deixes rera teu fondes petjades que una mà humida esborrarà de pressa i sense pietat. Així, amb pas ferm però reposat, i amb la levitat de qui sap que tot transcorre, avances sense pensar perquè avances perquè tu només saps avançar.

Conscient que rera aquells murs de pedra llisa un nou camí et serà revelat, et deleixes per saber què hi trobaràs, potser més platja, potser més mar, potser un paradís, potser un vertiginós espadat. I així empès per la teva ànima camines carregat d’ànsia i no et pots pas aturar, perquè tu només saps caminar.

Vens d’una platja llarga d’arena fina i daurada que vas abandonar quan vas baixar del darrer rocam, i avui arribes al cim d’aquest altre munt de pedres velles, llimades per l’aigua salada del mar, ignorant del què trobaràs a l’altre costat.

És pel sentiment, és pel somni i és per la vida pel que camines, pel que sempre avances cercant, perquè saps que el futur és incert, el destí inexistent, la veritat fantasia, el món indesxifrable, la realitat mal•leable i la il•lusió la dolça mentida que ho belluga tot.

De l’abisme

Ignora que hi ha d’haver alguna cosa adormida allà sota, submergida en les fredes aigües del llac. Ben quieta, temorosa i arraulida a la vora, contempla un horitzó enfosquit per negres núvols de tempesta, i quan l’aigua obscura i densa s’aixeca empesa pel temporal, es tapa el cap amb els braços i tot el seu cos es posa a tremolar. Els ulls plorosos i la cara bruta de fang, té un cos petit que s’encongeix imaginant que desapareix. I ara culpa amb ignorància i passivitat totes i cada una de les onades que li llença el llac, perquè ella no sap que allà sota hi ha d’haver alguna cosa, alguna cosa tan perversa i fonda, que cada cop que torna l’esberla i la fa plorar.

Anònims tots (Resposta a un text d’inspiració).

Anónima, como anónimos somos todos a los ojos de los otros. Anónimos en busca de un nombre que nos distinga, que nos una y que nos asuma. Anónimos perdidos en un desierto, en un valle yermo, en una casa fría y vacía. Anónimos a la espera de una mano amiga. Hasta el fin de nuestros días, anónimos, ignorantes de nosotros y de los otros al igual que los otros de ellos mismos y de nosotros. Una cara, un roce, un susurro y una mirada. Fugaz. Seres anónimos buscando, viviendo y sobreviviendo en la cabeza de un alfiler, en una gota de océano. Todos. Como la chica que sube al autobús y sentada fija su mirada con expresión ausente y perturbada; como el hombre de vestido antiguo y pose extravagante que canta sus miserias a un público desdeñoso e ignorante; como los perdidos, como los malheridos, como los locos. Anónimos que corren solos por caminos ignotos, vacíos de alegría y llenos de nada. Ya no viven, ya no piden, sólo anhelan aquello que siempre les falta, un abrazo sincero y una suave caricia en la cara.

Endavant

Pur sentiment, emoció i fúria interior. I és només així com et sents viu i és només així com et sents ple. No m’ho diguis, ho sé, per un efímer instant en un eteri present. Però avui curiosament el present roman, i sí, som on som, i ara cal continuar amb la força de pensar que si hem arribat on hem arribat no ha estat ni per casualitat ni en va.

Un home sol

Era un d’aquells personatges curiosos que et creues de tant en tant en qualsevol carrer de qualsevol ciutat. D’una cinquantena d’anys i vestit amb l’americana de llana esfilagarsada de sempre, camisa d’un blau descolorit, pantalons gastats i sabates velles de punta rodona, caminava tot el dia sol mentre incansable llençava amb veu solemne encesos discursos i dolces poesies al vent. Amb vocalització daliniana i gesticulació exagerada semblava que volgués fer entendre algú que el nostre món s’enfonsava en una inevitable fatalitat. Feia posats seriosos i de tant en tant s’aturava, s’agafava la barbeta amb els dits índex i polze de la mà esquerra i mentre recolzava un braç amb l’altre inclinava el cos imperceptiblement endavant. La gent que passava pel seu costat o bé se n’apartava amb espant o angúnia o bé en feia una mofa vergonyant. Alguns, pocs, ignoraven la seva presència i passaven de llarg capficats.

Es deia M. i havia viscut tota la seva vida a la ciutat. El dia del seu enterrament només una senyora gran plorava sola al costat del fèretre i al seu costat no hi havia ningú més.